Soledad García Muñiz contempla amb emoció una foto en què el seu pare l’abraça. La imatge no té gaires anys, ella no està gaire diferent. Per trobar una foto anterior de tots dos cal anar a l’inici de l’àlbum: és una instantània en blanc i negre, presa a l’Havana, a Cuba. «El pare que vaig arribar a pensar que era una fantasia va acabar sent real, i vaig descobrir una persona diferent al que pensava», assenyala García.
La reflexió no és intranscendent: el seu progenitor, Pedro Manuel García Peláez, recentment mort i tractat amb honors a l’hora de la seva mort, gairebé no és conegut a Astúries, però a Cuba era tota una institució, un genuí «barbut» de Fidel, de la màxima confiança del líder, que va arribar a general i va exercir de guardaespatlles dels Castro.
García Peláez va ser company del Comandant Fidel a Sierra Maestra, va aconseguir la màxima graduació a l’exèrcit cubà, amb comandament efectiu sobre diversos cossos d’exèrcit, i fins i tot va liderar la missió militar cubana a Angola des de 1979 a 1982. També va ser membre del primer comitè central del Partit Comunista de Cuba i diputat en diverses ocasions de l’Assemblea Nacional del Poder Popular. I tanta era la confiança de Fidel Castro en Pedro Manuel García Peláez que va ser qui el va acompanyar, com a responsable de la seva seguretat, en el seu periple de 1959 pels Estats Units. García Peláez va morir fa poc més d’un mes a Cuba i les seves cendres han estat dipositades al panteó de veterans de la necròpolis de Colón.
Però, al marge de condecoracions i carrera militar, aquesta és una altra història. La de com Soledad García Muñiz va recuperar aquest pare absent durant dècades, i com el militar va recuperar, ja en la seva vellesa, la relació amb la seva família asturiana, que viu encara avui a Las Regueras.
Una guerra i una revolució
La vida de Pedro Manuel García Peláez va estar marcada per una guerra i una revolució. Nascut a Cienfuegos, de descendents asturians, la prematura mort del seu pare els va portar a ell i la seva mare de tornada a Astúries. Instal·lats a Oviedo, van viure en primera persona la Guerra Civil i tots dos van estar a punt de perdre la vida. Després de la contesa, la seva mare es va casar amb un militar i la família es va instal·lar a Avilés.
Allà va conèixer Margarita Muñiz i, després de casar-se per poders, tots dos es van reunir a Cuba, on García Peláez havia emigrat, amb només 20 anys, per treballar amb un oncle. Els dos joves van tenir una filla, Soledad. Però la creixent implicació política de García Peláez va començar a afectar el matrimoni, que s’acabaria trencant. Margarita Muñiz va retornar a Espanya el 1955, emportant-se amb ella la nena, mentre García Peláez s’implicava decididament amb el moviment revolucionari: la seva destinació seria Sierra Maestra.
Van passar molts hiverns. Margarita Muñiz va retornar a Espanya amb la seva filla, Soledad, que va aprendre a conviure amb l’esquiva ombra del pare absent. Durant la dictadura, la simple al·lusió a qui era el seu progenitor podia portar problemes a tota la família, i en el nou estat cubà tampoc era còmode el passat familiar del revolucionari. Per això, des d’un costat i l’altre de l’Atlàntic es va fer un pacte tàcit, una desconnexió per a la mútua protecció.
Tot va canviar entre 2004 i 2005. Durant una fira, en una conversa casual amb una artesana cubana, el marit de Soledad va revelar el nom del seu pare. L’artesana quedar sorpresa: «Està casat amb la meva millor amiga», els va dir. Uns dies després, van trucar a casa a hores intempestives. «És l’avi de Cuba», li van dir els seus fills a Soledad.
Retrobament a Cuba
La família va posar rumb a Cuba i es va produir el retrobament. Els primers contactes van ser curosos, però aviat van començar a caure les defenses. Les dues famílies, en realitat les dues branques d’una mateixa família, van mostrar una gran complicitat des d’un primer moment i Soledad García va descobrir que, sota la gravetat marcial del seu pare, hi havia un home atent i afectuós. Mai van tornar a perdre el contacte i ara, mort el general, manté la relació amb els altres fills. «Són els meus germans cubans», sentencia Soledad García.
