Corea del Nord pateix la major escassetat d’aliments de l’última dècada, va revelar la seva delegació a l’ONU en un informe allunyat dels habituals: a les repetides referències a sancions internacionals i climatologia hi ha afegit la xacrosa maquinària agrícola i altres defectes propis. Les admissions de culpa són rares en un país d’ego inflat i que presumeix de la superioritat de la seva doctrina Juche. Les admissions de problemes, en canvi, ho són menys. Kim Jong-un ja va alertar el mes passat que la situació alimentària «s’estava posant tensa» i el diari pronord-coreà Choson Ilbo va aparcar els eufemismes i va parlar de «crisi».
Acreditada la crisi alimentària en un país que les col·lecciona, queda mesurar-la. Tot és boirós al racó més hermètic del planeta, però s’amunteguen senyals inquietants. Les escasses delegacions diplomàtiques a Pyongyang van marxar perquè no tenien el bàsic i a finals de l’any passat van fer el mateix els últims treballadors de la UNICEF i la Creu Roja. Aquelles prestatgeries atapeïdes a supermercats de béns importats estan buides i productes d’higiene com el xampú han multiplicat el seu preu per deu.
La inflació sense fre també ha arribat a l’arròs i al més econòmic blat de moro. El país produirà aquest any 5,6 milions de tones de gra, segons l’Organització per a l’Agricultura i Aliments de l’ONU (FAO). Són 1,1 milions de tones menys de les necessàries per alimentar la població i, amb les 205.000 tones que planeja importar, queda un dèficit de 860.000 tones. En resum: els nord-coreans no tindran menjar durant dos mesos i mig. «Però aquesta és la mitjana nacional. El gruix dels recursos van a Pyongyang, l’Exèrcit i els grups prioritaris, així que el ciutadà mitjà patirà més que aquests dos mesos i mig», aclareix Lina Yoon, investigadora en cap per a Corea del Nord de Human Rights Watch. «Hi ha molta gana. Algunes famílies han reduït els seus tres àpats diaris a dos o fins i tot un. Les meves fonts m’han parlat d’alguna mort des de l’estiu passat», afegeix.
En la memòria persisteix la «dura marxa», com qualifica la propaganda les fams dels anys 90. No hi ha xifres oficials, però es calcula que va morir entre el 5 i el 10% de la població. Nord-coreans fugits han explicat a aquest corresponsal que els cadàvers als carrers, víctimes de la fred i la fam, eren una visió quotidiana. El quadre actual, tranquil·litzen la FAO i els observadors, està encara molt lluny d’aquell drama.
L’agricultura genera el 21% del PIB, dona feina al 40% de la població i s’enfronta a problemes molt seriosos com el clima extrem, l’orografia muntanyosa, la infinitat de desastres naturals o l’abús durant dècades de fertilitzants químics.
Dilema shakespearià
L’ONU va explicar fa anys que el 40% de la població pateix malnutrició, però sobre el país ha caigut la tempesta perfecta: les sancions internacionals, els devastadors tifons i el voluntari tancament per blindar de la pandèmia. Els dèficits de gra eren coberts per la Xina, però la por a que el virus s’introdueixi al país ha encallat a Dandong, la ciutat fronterera, carregaments acumulant pols i sense distinció, des d’aliments peribles fins a material mèdic.
Pyongyang es va enfrontar a un dilema shakespearià: exposar la seva població a la fam o la pandèmia. La decisió no està mancada de lògica perquè el país ja està habituat a gestionar la primera mentre la segona devastaria seu precari sistema sanitari. «Corea del Nord ha patit inundacions i sequeres sovint i les sancions internacionals mai van impedir que a Pyongyang arribessin productes afectats per elles. La causa principal del problema actual és el tancament de fronteres i és comprensible el seu terror perquè la pandèmia ha tombat sistemes sanitaris molt més avançats com el brasiler», sosté Ramon Pacheco, expert en Corea del Nord i professor de Relacions Internacionals del King’s College de Londres .
L’horitzó, tot i que la pandèmia ofereixi una treva, és ombrívol. L’assumpte nord-coreà no està entre les prioritats de Joe Biden i sense negociacions per la desnuclearització no s’aixecaran les sancions internacionals que escanyen el poble. Les que afecten el gasoil i altres combustibles són especialment nocives perquè castiguen la productivitat agrícola i dificulten l’ús de la calefacció en els gèlids hiverns.
Sancions que castiguen el poble
És paradoxal que el debat sobre la moralitat dels embargaments no arribi a una població més patidora que la cubana. «Ni tan sols es permeten les importacions d’equips mèdics com màquines de radiografies per la por que desmuntin els seus materials i els destinin al programa nuclear. Les sancions no afecten les elits nord-coreanes, pretenen canviar el comportament del Govern però només castiguen el poble», sosté Pacheco.
