Ahmad, la seva dona i els seus quatre fills petits s’aixequen dia rere dia a l’alba, quan la calor humida de finals de juliol inunda el seu petit pis als afores de Beirut poc després d’aturar-se les aspes dels ventiladors amb l’apagada de quatre o cinc hores que es repeteix cada matí.
Des de fa setmanes, l’electricitat governamental només arriba a les llars libaneses una o dues hores al dia, mentre que les empreses que operen els generadors elèctrics privats racionen el subministrament a causa de l’escassetat de combustible per fer-los funcionar.
«L’electricitat del Govern no arriba ni a una hora al dia, la resta és tot del generador i el generador es talla de sis a deu o onze del matí. Tots nosaltres, inclosos els nens, ens llevem a les sis per la calor», explica Ahmad assegut a la penombra del seu habitatge del camp de refugiats de Shatila, una gran barriada poblada per palestins.
Neveres buides
La crisi econòmica desencadenada a finals del 2019 al Líban, una de les pitjors a escala mundial en el passat segle i mig, ha sumit més de la meitat de la població en la pobresa i el recent deteriorament de la situació fa gairebé impossible que aquesta família palestina, l’únic suport de la qual és el sou de mestre d’Ahmad, arribi a final de mes. «Hi ha moltes coses que ja no podem comprar, incloent pollastre i carn (vermella). Moltes coses», repeteix.
El seu sou és d’uns 2,4 milions de lliures mensuals, quan una família de cinc membres necessita només per menjar almenys 3,5 milions o unes cinc vegades el salari mínim libanès, segons estimacions de l’Observatori de Crisi de la Universitat Americana de Beirut (AUB).
En un informe publicat recentment, el centre va alertar que els preus dels aliments bàsics han pujat més d’un 50% en només un mes, mentre que una llista de deu productes comestibles de primera necessitat com vegetals, làctics i oli ha augmentat un 700% des de mitjans de 2019. L’Observatori de la AUB atribueix la inflació alimentària a la pèrdua de valor de la moneda local davant del dòlar, que s’ha depreciat més del 90% en només dos anys.
Sense medicaments
Moltes farmàcies de Beirut romanen tancades a causa de la creixent escassetat de medicines. «Per què haurien d’obrir? Què vendran? No hi ha medicaments», es lamenta una farmacèutica d’una de les poques que manté les portes obertes a l’est de la capital.
La dona, que va demanar l’anonimat per por a represàlies, assegura amb visible frustració que només es venen productes de parafarmàcia, el que permet amb prou feines cobrir les despeses operatives del comerç.
Explica que l’establiment no té «res» a oferir als seus clients amb malalties cròniques, ja que només rep «un o màxim dos paquets» dels medicaments que necessitarien, i no de forma regular.
Les distribuïdores de productes farmacèutics han estat acusades d’emmagatzemar les seves existències per vendre-les a preus molt més elevats quan el Govern aixequi els subsidis a les medicines i altres productes bàsics per falta de fons. Per la seva banda, les autoritats són culpades d’impagaments milionaris a proveïdors en concepte de subsidis.
«Si no fos perquè sap que moltes famílies viuen d’aquesta farmàcia, l’amo l’hauria tancat fa molt temps», sentencia la dependenta.
Lluitar per treballar
No gaire lluny, al barri de Mar Mikhael, el jove Rudolf Saad intenta regentar la botiga de queviures familiar com pot. No para molta atenció a la majoria de productes i es concentra en la venda de cigarrets i begudes alcohòliques, que són els que donen més guanys en aquesta zona d’oci nocturn.
«El preu canvia cada dia, compro alcohol i tabac cada dia per saber a quin preu posar-los», explica davant la inestabilitat de l tipus de canvi en el mercat negre, que dicta el cost de pràcticament tot al país mediterrani, amb una economia molt dolaritzada.
La majoria de comerços de la capital ha deixat de posar els preus en els productes i també fa front a les conseqüències desastroses dels talls de llum: Saad ha hagut de reduir la seva selecció de lactis a «una quantitat diminuta» per evitar que es facin malbé.
Els taxistes, per la seva banda, només poden treballar els dies que aconsegueixen combustible, l’escassetat del qual provoca cues quilomètriques a les gasolineres, moltes de les quals tanquen al migdia després d’esgotar les existències.
Un taxista explica que l’última vegada que va repostar només li van donar 12 litres després d’esperar tres hores. Es lamenta perquè sol perdre la meitat de la jornada laboral per aconseguir gasolina, però sap que la supervivència dels seus quatre fills depèn del poc que guanya conduint.
