«El punyal de l’assassí era amagat sota la toga del jurista». Aquesta va ser la conclusió del Tribunal de Nuremberg en un dels processos celebrats a la dècada dels 50 per depurar la responsabilitat del sistema judicial que va emparar els crims del Tercer Reich.
Com han descrit nombrosos historiadors i pensadors dels segles XX i XXI, la barbàrie nazi va estar recolzada en un sistema de lleis i decrets aplicats al peu de la lletra per milions de «delinqüents d’escriptori», com se sol denominar en alemany els col·laboradors necessaris dels crims nacionalsocialistes que posaven segells per a la deportació de jueus, escrivien les sentències contra opositors o signaven les penes de mort per als dissidents. Jutges i fiscals van ser, en aquest sentit, figures claus per donar un vernís legal als crims de lesa humanitat nazis.
El recent llibre Staatschutz im Kalten Krieg («Seguretat de l’Estat a la Guerra Freda»), dels historiadors Friedrich Kießling i Christoph Safferling, abunda en aquesta realitat ja coneguda dels primers passos de la República Federal d’Alemanya fundada el 1949. La investigació -de més de 500 pàgines i realitzada a petició de la mateixa Fiscalia Federal alemanya- ha portat a terme un rastreig exhaustiu en arxius fins ara desconeguts, hemeroteques i altres obres ja publicades que confirma les sospites i aporta una novetat: alts càrrecs de la Fiscalia Federal de l’Alemanya occidental van estar ocupats per antics membres del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP) i fins i tot per criminals de guerra fins ben entrada la dècada de 1970. L’últim fiscal marcat pel nazisme va abandonar la institució el 1992.
Sense «hora zero»
La conclusió de Kießling i Safferling se suma a la continuïtat entre el règim nazi i la jove república germano-occidental ja demostrada en altres institucions com els ministeris de Justícia i Interior, l’Oficina Federal de Recerca Criminal (BKA, per les sigles en alemany, encarregada de la seguretat de l’Estat), els serveis d’intel·ligència o fins i tot les comissaries de policia. La mítica «desnazificació d’Alemanya» -en la majoria de vegades lloada fora de les fronteres del país- va ser un procés molt curt i ple d’excepcions, forats i silencis.
Les xifres no deixen cap dubte, i poc després de la creació de la Fiscalia Federal, el 1950, la meitat dels seus fiscals havien estat membres del NSDAP. Aquesta xifra va anar creixent amb el pas dels anys: el 1966, el 91% dels fiscals havien militat al partit nazi. L’argumentació generalitzada a Alemanya és que sense els exfuncionaris del Tercer Reich hauria estat impossible reconstruir la República Federal. Les urgències imposades per la cursa entre les forces ocupants occidentals i la Unió Soviètica dins de la lògica de la Guerra Freda va accelerar aquesta rehabilitació de vells nazis, també a la fiscalia i la judicatura.
L’anàlisi de les biografies dels jutges per part de les forces ocupants de l’Alemanya occidental després de la Segona Guerra Mundial va anar deixant pas al pragmatisme darrere de la reconstrucció institucional, reforçat per l’anticomunisme típic de la Guerra Freda que va preferir mirar cap a una altra banda a l’hora de designar jutges i fiscals de passat marró.
Però realment hauria estat impossible aixecar la República Federal prescindint dels antics nazis? «No hi va haver una hora zero a cap espai social. També al personal mèdic o la indústria es va reintegrar antics criminals nazis», diu el coautor de la investigació Christoph Safferling. «Un nou inici total, sense les competències i l’experiència de juristes que havien prestat jurament al Führer, hauria estat senzillament impossible per una simple qüestió numèrica. Tot i això, sí que es podrien haver buscat alternatives de manera més exhaustiva entre retornats de l’exili, advocats o dones, i s’hauria d’haver analitzat amb més cura l’absorció d’antics juristes nazis», assegura l’historiador.
Algunes biografies de fiscals exposades per la investigació deixen en evidència no només una continuïtat entre el nacionalsocialisme i les primeres dècades de la República Federal, sinó també la rehabilitació de criminals de guerra en alts càrrecs de la Fiscalia Federal. Va ser el cas del fiscal Ludwig Berner, que havia estat jutge del Tribunal Especial de Praga a la Txecoslovàquia ocupada pels nazis, i responsable d’almenys una dotzena de penes de mort.
El cas de Rudolf Herzog
Entre els funcionaris de la Fiscalia Federal dels primers anys també hi va haver almenys vuit antics jutges militars. Rudolf Herzog en va ser un. Tot i que hi havia indicis de la seva coresponsabilitat en l’assassinat i la condemna a mort de civils belgues durant la Segona Guerra Mundial, Herzog es va poder jubilar el 1967 com a fiscal general. Les investigacions sobre els seus presumptes crims a la Bèlgica ocupada van ser arxivades després de la seva mort el 1985.
En general, el llibre «Seguretat de l’Estat a la Guerra Freda» dibuixa una fiscalia alemanya encara ancorada mentalment i ideològicament en posicions autoritàries i antidemocràtiques. Atès que aleshores Alemanya estava dividida en dos estats, es fa inevitable la pregunta de si el règim oriental de la República Democràtica Alemanya (DDR, en les sigles en alemany; RDA) sí que va aplicar un procés de «desnazificació».
«En els seus inicis, la desnazificació sí que va ser conseqüent a la DDR. Una perseverança més gran en aquest sentit no hauria fet mal a la República Federal», respon l’investigador Friedrich Kießling, que, tot i això, puntualitza la «instrumentalització política» que d’aquesta persecució d’antics nazis va fer el règim autoritari socialista oriental . «Es va convertir en un programa de purgues a favor de la direcció política de l’Estat. Amb tot, i a diferència de la República Federal, fer grans carreres amb un passat nazi no va ser possible a la RDA».
