«L’esperança ha vençut la por», va dir Gabriel Boric davant una multitud que va desbordar el centre de Santiago i el va escoltar per primera vegada com a nou president de Xile. El jove diputat d’esquerres, de 36 anys, assumirà la presidència del país l’11 de març. Mai abans els xilens havien estat governats per una autoritat executiva d’aquesta edat. La seva victòria va ser aclaparadora i a contramà dels auguris d’algunes enquestes. El candidat d’Aprovo Dignitat, la coalició que integra agrupacions esquerranes sorgides durant l’última dècada i el Partit Comunista, va avantatjar d'11 punts José Antonio Kast. El 55,86% dels vots va convocar la festa. Com si es revisquessin els dies més apassionats de l’esclat social del novembre del 2019, milers i milers de persones van corejar el nom del vencedor. Boric va prometre «avançar amb responsabilitat en els canvis estructurals» i ampliar els drets «socials amb responsabilitat social». La Xile que entreveu, va repetir, és verda, defensora del medi ambient i la diversitat, cultural, ètnica, sexual i religiosa. «Seré un president que escoltarà més del que parlarà. Governaré amb els peus al carrer, les decisions es prendran en conjunt amb la gent».

Les raons del triomf

La raó del contundent triomf és doble: d’un costat, gairebé el 55% dels xilens en condicions de sufragar van acudir a les urnes. El fantasma de la ultradreta va treure de casa seva un 8% més del padró electoral, en relació amb el primer torn. Però l’altre fet que sembla explicar la pallissa que va patir Kast està relacionat amb el gir moderat de Boric en la segona volta. El seu missatge va aconseguir convèncer milers de ciutadans, especialment després de l’últim debat televisiu amb el seu competidor. L’àmplia diferència al seu favor donarà al vencedor prou aire per encarar una presidència no exempta de complexitats. Un altre factor ha sigut determinant. Els vots de Franco Parisi, que havia quedat en tercer lloc en els comicis de novembre, no van anar a parar Kast, malgrat les seves afinitats programàtiques.

Però Boric sap que també ha d’honrar el seu propi programa de Govern, i això és el que li van demanar durant l’acte de celebració diumenge a la nit. Per això va recordar que «els motius de l’esclat social segueixen vigents», el mateix que les demandes de justícia i dignitat i d’un sistema de pensions manejat per l’Estat. «El respecte als drets humans hi és sempre i a tot arreu, un compromís en el qual no es pot claudicar. Mai més un president que declari la guerra al seu poble», va dir en al·lusió a Sebastián Piñera, que quan van començar les protestes, dos anys enrere, va optar primer per la solució repressiva. «Justícia, veritat, no a la impunitat», va cantar amb els presents.

Poques hores després de la mort de Lucía Hiriart, viuda de l’extint Augusto Pinochet, als 99 anys, va naufragar a les urnes la possibilitat que reneixi de les seves cendres l’ideari del dictador. Kast havia assegurat durant la campanya que, en cas de viure, Pinochet votaria per ell. Després va haver d’atenuar les seves bravates. No en va tenir prou. «Ha mort la vella i ha guanyat el groc [per Boric]. Bony any», van escriure en una paret de la capital quan es van conèixer els resultats. Hores abans dels festejos, Piñera havia felicitat l’heroi de la jornada electoral. El magnat li va demanar «moderació» i li va recordar que «governar no és fàcil». El mateix Piñera ho sap després del seu segon i accidentat mandat: va haver de travessar un esclat social i administrar un país enmig de la pandèmia.

Un «millenial» combatiu al Palau de la Moneda

«Vinc de lluny, gairebé tocant l’Antàrtida». La llunyania dels centres de poder va donar a Gabriel Boric l’avantatge del desconegut i subestimat. Va néixer a Punta Arenas, l’extrem austral xilè, a uns 3.000 quilòmetres de Santiago, l’11 de febrer de 1986, ni més ni menys que l’any més dur de la confrontació amb la dictadura del general Augusto Pinochet. El primer president «millenial», combatiu i il·lustrat. Així, Boric pot tant glossar els poetes Nicanor Parra i Vicente Huidobro com fer-se des de l’escenari un selfie amb la multitud a l’esquena durant la nit de la seva consagració electoral.