El 2021, el Brexit ha posat a prova els britànics. El canvi radical d’un engranatge de comerç internacional que va rodar com un bon engrenatatge durant quatre dècades ha grinyolat, fent espurnes entre aturades i ensurts. L’any que acaba és el de les cues de cotxes a les benzineres i els automobilistes arribant a les mans per aconseguir carburant. El de caixes de cartró amb fotos d’espàrrecs, pastanagues o taronges per camuflar les prestatgeries buides als supermercats. Tones de marisc es van fer malbé perquè llagostes, vieires i nècores sortides d’Escòcia amb destinació a França no van sobreviure als retards de certificats, declaracions i controls a la duana. Va ser la primavera en què van tornar els brots de carrer de violència a Irlanda del Nord per les conseqüències frontereres del Brexit. Centenars de milers d’europeus que havien passat part de la seva vida treballant al Regne Unit han marxat per no tornar-hi.

El Govern que va prometre «reprendre el control» de la nació un cop fora de la Unió Europea ha anat a la deriva a la nova etapa. Boris Johnson ha dissimulat el fiasco escudant-se a la paràlisi causada pel coronavirus. Però només al Regne Unit van haver de mobilitzar les tropes per conduir camions cisternes i proveir els ciutadans de carburant. Només aquí els ramaders van haver d’incinerar milers de porcs per falta de personal als escorxadors durant la tardor. «Ens falten entre 10.000 i 15.000 carnissers», advertia Nick Allen, al capdavant de l’Associació de Processadors de Carn Britànica. Per formar personal d’escorxadors calen 18 mesos, afegia. Es va tractar de contractar presos complint condemna per pal·liar la crisi. Hi va haver pànic a les llars per la falta de galls dindi per Nadal. La transició després de la marxa de la UE no havia estat preparada. Per a molts negocis va ser un salt al buit. Una de cada tres empreses mitjanes han hagut de reestructurar-se. Altres han acabat a la fallida.

D’acord amb l’Oficina Nacional d’Estadístiques, 200.000 ciutadans de la UE van deixar el Regne Unit el 2020 empesos per les noves lleis d’immigració, o per la recerca d’un lloc més rendible i acollidor on treballar. Les empreses britàniques havien funcionat recolzant-se als europeus comunitaris. La seva marxa va deixar sense prou recursos a infinitat de sectors. No hi havia gent a qui contractar i les cadenes de producció es van aturar. El transport de mercaderies, el processament d’aliments i l’hostaleria han resultat més afectats. Aquest estiu, a molts pubs no hi havia qui servís una pinta de cervesa, ni a l’hotel qui fes els llits i no hi va haver pollastre fregit per menjar en dues de les cadenes més populars de menjar ràpid: Kentucky Fried Chicken i Nando’s. Es va demanar paciència als clients. Hi havia 100.000 vacants de camioners sense cobrir. Les grans companyies es disputaven als conductors disponibles oferint pujades de salari i bonificacions extra. L’escassetat de personal ha afectat totes les baules en el subministrament d’aliments, ja fossin aus, lactis, o verdures.

Londres també ha patit les conseqüències del Brexit. Es calculen en 7.500 les feines perdudes, una xifra molt inferior a la temuda en un primer moment. El comerç britànic amb la UE ha caigut i a l’octubre estava un 15,7% per sota del nivell que hauria hagut de romandre a la zona de l’euro, d’acord amb el Centre for European Reform. Altres estimacions situen la caiguda a l’11%. A llarg termini encara s’ha d’avaluar la incidència del Brexit a l’economia del país, però l’impacte negatiu podria ser del 4% del PIB segons les estimacions de l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària. La topada amb la realitat ha fet canviar d’opinió els britànics. D’acord amb el sondeig de Savanta Comres del novembre passat, un 54% votaria ara a favor de tornar a la Unió Europea, davant del 47% que ho faria per seguir fora. Al juny només un 49% volia fer marxa enrere al Brexit.

Irlanda del Nord segueix encallant les negociacions

Fa un any que va expirar el període transitori del Brèxit i que Londres i Brussel·les van segellar l’històric Acord de Comerç i Cooperació destinat a regular les relacions econòmiques entre la Unió Europea i el Regne Unit. Va ser la vigília del dia de Nadal del 2020 després d’una negociació agònica. Un any després i malgrat les desenes de reunions a nivell tècnic i polític celebrades en els darrers tres mesos per desencallar l’aplicació del Protocol d’Irlanda del Nord, una peça clau de l’acord de separació creat per evitar el retorn d’una frontera dura a la illa d’Irlanda, Londres i Brussel·les segueixen sense posar-se d’acord i arrencaran l’any 2022 negociant. El del 2021 ha estat de nou un any ple de trobades i molts desacords, d’advertiments, ultimàtums i amenaces. L’any va començar amb problemes a compte dels controls fronterers al mar d’Irlanda, als quals estan subjectes les mercaderies que arriben des de Gran Bretanya, i l’escassetat de productes als supermercats nord-irlandesos.

I va continuar a mitjans de març, i per segona vegada en mig any, amb l’obertura d’un procediment sancionador per part de la Comissió Europea contra el Govern britànic per vulnerar l’acord del Brexit, en prolongar unilateralment l’exempció dels controls sanitaris esmentats i fitosanitaris a què han d’estar subjectes les mercaderies en entrar al mercat únic i la unió duanera a la qual segueix pertanyent el territori nord-irlandès. El resultat és que les dues parts hauran de tornar a la taula de negociació a principis d’aquest any. Però a l’equació ja no hi ha David Frost: el tercer negociador britànic va dimitir per sorpresa, un canvi que a la capital comunitària veuen amb certa esperança. «No es pot predir mai res amb la política britànica però el fet que tingui altres tasques pot ajudar», opinen fonts de l’Executiu comunitari sobre la ministra d’Exteriors, Liz Truss.