GUERRA A UCRAÏNA

El món va contenir l’alè durant el mes llarg en què les tropes russes van ocupar la central nuclear de Txernòbil. De la nit al dia, el lloc més contaminat del planeta per emissions radioactives s’havia convertit en un objectiu militar, arrabassat per una potència estrangera al país que feia més de dues dècades que gestionava les perilloses instal·lacions, amb tot el que això implica per a la seguretat del lloc i dels seus 2.600 treballadors. I tot i que tot sembla indicar que els invasors russos es van comportar amb prudència, sense voluntat d’empitjorar la situació, sí que és cert que el fet extraordinari de les circumstàncies, amb empleats treballant hores extres a preu fet i obligats a consultar amb permanència els seus moviments amb uns comandaments militars que en desconfiaven profundament, van poder provocar algun error o descuit fatal.

Serhiy Makluk, responsable d’un dels grups de treball que fan torns a Txernòbil, va donar el relleu el 20 de març a l’exhaust col·lectiu que treballava a la central des del dia de la invasió, liderat per Valentin Geiko, l’home que va negociar amb els ocupants els termes de l’operació i que, segons la revista The Economist, incloïa concedir-los ple accés als edificis administratius, però no a les instal·lacions que donaven servei als reactors que ja no estan en funcionament.

Makluk relata ara, a través de videoconferència, les circumstàncies de l’ocupació i els seus estira i arronsa amb els comandaments militars russos, que en alguns casos van incloure moments de gran tensió.

Aquest responsable comença el relat recordant l’impacte visual que va rebre només penetrar a la Zona d’Exclusió al voltant de la central. «Hi havia llocs de control per tot arreu i, a l’entrada, soldats russos ens van registrar totes les nostres pertinences», explica.

Tot i l’intimidatori de la situació, ningú no entrava on no havia d’entrar i es respectava l’acord que havien aconseguit amb els comandaments russos el seu col·lega Geiko. Això sí. «Hi havia soldats a cada planta. I tot havia de passar per ells, qualsevol moviment havia de ser reportat i aprovat per ells. Si volíem anar a un altre edifici a una zona remota, ho havíem de notificar i, de vegades, fins i tot ens posaven un comboi», relata.

Minimitzar el contacte

L’actitud dels militars va ser en tot moment «neutral i respectuosa». «Intentaven no interferir en la nostra feina i nosaltres vam minimitzar el contacte amb ells», valora el responsable. «Estava clar que eren conscients del perill i no tenien cap intenció d’empitjorar la situació; a més, entre ells no només hi havia personal militar, també havien enviat funcionaris de Rosatom (l’agència russa de l’energia atòmica) per coordinar les seves accions amb nosaltres. Ells sí que coneixien la seva perillositat», continua.

La ruptura dels torns de treball va constituir, segons Makluk, el principal desafiament per a la seguretat de Txernòbil. El treball a la central s’organitza al voltant de dues tandes, una de set hores i cinc dies a la setmana, i una altra de 12 hores i amb l’ocupació russa, tots aquests horaris acuradament planificats se’n van anar en orris: «Treballàvem sense descans i dormíem quan podíem, unes poques hores», recorda.

I encara que el personal de la central està altament qualificat, sota aquesta pressió és evident que «el nivell d’atenció es rebaixa» i «s’incrementen les possibilitats de cometre un error», admet. Per això, davant el caire que havien adquirit els esdeveniments, els comandaments de la central van limitar les tasques a realitzar la «prestació de serveis» i el «manteniment», deixant de banda les activitats més compromeses, destaca Makluk.

Sota amenaça

L’únic moment en què els treballadors de Txernòbil es van sentir sota amenaça va passar el dia que els militars russos es retiraven. Es van adonar que els ocupants es disposaven a traslladar en un comboi a un lloc desconegut, probablement a Rússia, als 170 integrants de la Guàrdia Nacional ucraïnesa que vigilaven les instal·lacions en el moment de la invasió i que havien estat presoners des del primer dia. «Els pujaven als vehicles en grups de deu i amb les mans lligades a l’esquena», explica.

«El meu col·lega, el segon cap del grup, Volodia Falshovik, va fer un anunci per megafonia denunciant que estaven transportant els nostres soldats a una localització desconeguda; dos generals van venir, ens van confiscar tots els nostres dispositius mòbils i ens van tancar; durant més de tres hores no vam anar a cap lloc», rememora. La protesta no va servir de res. Els soldats ucraïnesos finalment van ser traslladats a territori rus, on esperen ser intercanviats com a presoners de guerra per soldats russos sota custòdia de l’Exèrcit de Kíev.

S’ha especulat molt al voltant de la possibilitat que els russos, en cavar trinxeres i remoure les terres a l’interior de la Zona d’Exclusió, haurien pogut incrementar els nivells de radioactivitat a l’atmosfera.

Makluk intenta tranquil·litzar la població. «Ho vull deixar clar: els soldats russos no van cavar al Bosc Roig, el lloc més perillós; van cavar les trinxeres en un lloc més net, a prop de Pripyat (on vivien els treballadors de Txernòbil fins a la catàstrofe del 1986). És una zona contaminada on no es pot viure, però descarto que per culpa d’això, algú tingui símptomes de radiació», conclou, contundent.

Subscriu-te per seguir llegint