El mateix dia en què les regions ocupades d’Ucraïna van anunciar la seva intenció de sotmetre a «referèndum» la seva annexió a Rússia, un moviment coreografiat des de Moscou que va servir Vladímir Putin per mobilitzar l’endemà 300.000 reservistes en una seriosa escalada del conflicte, Emmanuel Macron va pujar al púlpit de l’Assemblea General de les Nacions Unides. «Aquells que guarden silenci avui estan servint d’alguna manera la causa d’un nou imperialisme, un cinisme contemporani que està destruint l’ordre mundial», va afirmar el president francès desplegant tota la indignació moral que l’agressió russa ha generat a Occident. «Hi ha algú aquí que pugui defensar que la invasió d’Ucraïna no justifica sancions?», va afegir retòricament en un discurs d’alt voltatge emocional.
Ningú va respondre, com és preceptiu, però al llarg de la setmana molts líders mundials han anat deixant clar en els seus discursos que la indignació moral que comparteixen Europa, els Estats Units i els seus aliats del món ric està lluny de ser universal. O, com a mínim, les ganes d’enfrontar-se a Rússia amb sancions i ajut militar a Ucraïna. «He vingut a dir-los que l’Àfrica ja ha patit prou pel pes de la història i no vol afrontar una nova guerra freda», va dir Macky Sall, president del Senegal i també de la Unió Africana, abans d’advocar per una solució negociada al conflicte.
Aquesta realitat corre en paral·lel a la constatació de la influència minvant d’Occident per imposar les seves postures en un món cada cop més multipolar, com es reflecteix en l’actitud davant les sancions. I és que, si bé més de 140 països van donar suport al març a la resolució que condemnava la invasió il·legal del Kremlin, només una dotzena han avalat les sancions propugnades per Washington i Brussel·les per violar les normes de l’ordre internacional. «Molts països del sud global consideren que aquest és un conflicte regional, massa llunyà geogràficament i aliè als seus interessos», assegura el politòleg de la universitat de Nova York Rajan Menon, autor de diversos llibres sobre l’espai postsoviètic.
«Al mateix temps hi ha molt més cinisme respecte les normes de l’ordre internacional del que creiem perquè veuen que Occident no té objeccions a fer excepcions amb països amics com Israel o violar aquestes normes quan li interessa, particularment els EUA», afirma Menon. Els exemples són molts. Des de la invasió il·legal de l’Iraq, al programa de tortures i segrestos posat en marxa per la CIA després de l’11-S o la intervenció a Líbia, on l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU per protegir els civils es va acabar utilitzant per esclafar el règim de Gaddafi.
És possible que Occident les hagi oblidat, però a la resta del món aquestes actuacions segueixen molt vives en la memòria col·lectiva. Per no parlar del colonialisme. Per això paraules com les que va pronunciar dijous Joe Biden davant l’ONU tenen una sonoritat buida. «Si les nacions poden perseguir les seves ambicions imperials sense conseqüències posem en risc tot allò que representa aquesta institució», va dir el president dels EUA, obviant que no hi va haver sancions ni aïllament per al seu país per destruir l’Iraq sense cap mandat legal.
La conseqüència és que països com l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Mèxic i Indonèsia s’han abstingut de condemnar públicament Rússia o adoptar la via punitiva.
Altres com Turquia o Israel intenten posicionar-se com a mediadors, mentre l’Aràbia Saudita va trigar mesos a augmentar la producció de petroli com exigien els EUA per contrarestar la indústria russa i abaratir els preus.
«Un món multipolar»
«La reacció de les diferents potències a la guerra d’Ucraïna confirma que vivim en un món multipolar», assegura Sven Biscop, professor de Relacions Internacionals de l’Egmond Institute i la Universitat de Gant, a Bèlgica. Un món, segons el seu parer, amb quatre centres de poder: Washington, Pequín, Brussel·les i Moscou. «I al final, aquestes potències persegueixen els seus interessos, per més que de vegades coincideixin», afegeix.
Ucraïna no ha donat peu a la creació de dos blocs enfrontats i antagònics, com va passar durant la Guerra Freda. Entre altres coses, perquè la Rússia de Putin no és més que una benzinera enganxada a un graner gegantí, sense la suggestió ideològica que va tenir l’URSS. «Molta gent esperava que la Xina avalés Rússia tant com nosaltres donem suport a Ucraïna, però no és el cas», assegura Biscop. «Pequín s’ha quedat al mig, en una postura propera a la no-intervenció i sense deixar que Rússia determini la seva relació amb europeus i nord-americans».
L’Índia ha fet una cosa semblant, intentant no cremar ponts amb cap de les parts, alhora que aprofita la conjuntura per comprar a cabassos hidrocarburs russos amb descompte, cosa que estan fent molts països asiàtics, reforçant l’ascendència russa al continent.
I encara que des de Brussel·les i Washington s’estigui presentant l’ordre mundial vigent com una confrontació entre democràcies i autocràcies, com va fer Von der Leyen durant el seu discurs de l’estat de la Unió, les pròpies inconsistències de les primeres fan caure seriosament la credibilitat del seu discurs. Mentre Von der Leyen deia tot allò, els líders europeus corrien a Qatar, Algèria o l’Aràbia Saudita a comprar gas i petroli.
