13 de abril de 2009
13.04.2009
40 Años
40 Años

"Amb en Sala anàvem junts a entrenar i al cotxe només es parlava de futbol"

13.04.2009 | 02:00
Manel Pagès, en una imatge d´aquesta setmana a Figueres.

Exjugador del Girona (1973-1977)

Manel Pagès té 57 anys i va defensar els colors del Girona de ben jove, després de destacar a les files del Figueres, el club de la seva ciutat. Assegura que la rivalitat històrica entre les dues entitats mai li ha provocat cap problema per haver vestit de blanc-i-blau i de blanc-i-vermell en diverses etapes de la seva carrera esportiva. Pagès va seguir vinculat al món del futbol com a tècnic en categories regionals fins fa un parell d'anys, quan va deixar-ho dirigint el Cadaqués. Pagès jugava de davanter però les cròniques de l'època, més que els seus gols, el destacaven com a jugador d'equip capaç de fer millors els companys. "No era un jugador espectacular, però corria molt i als entrenadors els agradava. No era golejador, però sempre anava marcant, 7, 8, 9, 10 gols", diu.

Per algú de Figueres com vostè, això de fitxar pel Girona va ser dur? Ho dic per la rivalitat que sempre ha existit entre els dos clubs...
No, no vaig tenir cap problema. Era bastant jove, tenia uns vint anys. Es va donar la circumstància que el president del Figueres, el senyor Giró, va fer-se càrrec del Girona. Em va dir si m'interessaria anar-hi amb ell i no hi va haver-hi cap problema.
Ara seria complicat d'explicar que el president del Figueres passés a dirigir el Girona.
En aquells moments tampoc es va veure com una cosa gaire normal, no es pensi. Però el senyor Giró va estar-s'hi tres anys... fins que després, quan vaig marxar jo, el càrrec era per a en Mis.
Un figuerenc que juga al club de la seva ciutat i al Girona. Quin és el club del seu cor?
Home, el meu club de sempre és el Figueres, que és on vaig tornar quan vaig deixar el Girona... però la veritat és que a Montilivi també hi vaig estar molt bé. Em van rebre amb els braços oberts i el tracte va ser excel·lent.
Imaginem una situació ideal: el Girona es manté molts anys a Segona i el Figueres remunta categories i recupera l'estatus perdut per l'afer Miapuesta.
Això seria ideal. Però a Figueres costarà tornar a revifar la cosa, i més tal com va la situació econòmica. No sé si Girona i Figueres tornaran a coincidir. Suposo que hauran de passar uns quants anys. Al Girona el veig bé, està fent una bona campanya i se salvarà sense complicacions.
Vostè és un clar exemple de rivalitat ben portada.
Sí, home! Pensi que ara el futbol ha canviat molt, però abans hi havia moltes rivalitats... amb el Banyoles, amb l'Olot... Dins del camp potser sí que hi havia rivalitat, però a fora, les relacions eren bones. En realitat, no n'hi havia per tant.
La passió pel futbol la va heretar del seu pare, que havia jugat amb diversos clubs gironins?
Sí, ell havia militat al Figueres molt temps, al Palamós... A mi de petit el futbol ja m'agradava molt. Em passava el dia darrere d'una pilota, al carrer. El meu germà també jugava, però ho va deixar molt jove. Jo vaig seguir i vaig ser professional durant els anys que vaig jugar al Girona. Després, com a amateur, també vaig jugar al Banyoles i a l'Olot.
Qui més qui menys ara té un representant i abans de firmar un contracte se l'ha d'estudiar de dalt a baix per rellegir la lletra petita. Vostè també en va tenir?
Jo era el meu representant. Abans no existia tot això. El que es pactava amb el club s'aplicava i ja estava. Mai vaig tenir problemes en aquest sentit.
A Montilivi va conèixer un grapat de jugadors de gran prestigi com Sala, Costa, Flores i tants d'altres. De qui va aprendre més?
Sí, a part d'aquests també hi havia l'Ortega, en Busquets, una colla de jugadors joves que van venir de l'Espanyol... No li sabria dir qui em va impactar més. Segurament en Costa, per la seva categoria, i en Sidro (Sala), que com a lliure era fantàstic.
Vostè va viure el partit d'homenatge a Sala, contra l'Espanyol, a Montilivi?
Sí, va ser un dia molt especial. Pensi que ell és de Vilamalla i jo de Figueres, i sempre anàvem junts al cotxe. Ell em portava als entrenaments.
Ell ja era un veterà i vostè un jove valor que tot just pujava. Tenien una relació... què li diré, com de pare i fill?
Sí, exacte (riu). Jo era el nano de l'equip. Ell sovint em donava consells, però jo anava a la meva. Ell era un jugador de darrere i jo de davant, però sempre intentava aconsellar-me el millor que podia. Al cotxe, evidentment, parlàvem de futbol.
Va seguir vinculat al futbol després de la seva carrera de jugador?
Sí, fins que fa un parell d'anys ho vaig deixar, vaig fer d'entrenador. Vaig començar al Palafrugell, però allà vaig veure que no volia estar-hi tan lligat i m'he mogut per Segona Regional, en equips de per aquí al voltant, on s'entrena només un parell de dies a la setmana. Vaig acabar al Cadaqués, a Segona Regional. Si tens il·lusió i t'agrada, t'ho passes molt bé.
Hi veu diferències entre els futbolistes d'ara i els d'abans, entre els jugadors d'avui i vostè a la dècada dels setanta?
Ara veig que els nens comencen molt aviat a jugar, als 7 anys, i quan en tenen 13 ja n'estan tips. Abans teníem una altra il·lusió, ens passàvem més hores amb la pilota. Ara diuen molt que si la tècnica és important, però amb dos entrenaments a la setmana no la pots adquirir. Nosaltres ens passàvem hores i hores darrere la pilota. Tècnicament erem millors perquè també entrenàvem pel nostre compte. El nivell de ganes també ha baixat molt.
Sortir a la nit també agrada més ara que abans, o això és una cosa universal?
Home, segur que ara es fa més. A la meva època també n'hi havia a qui els agradava la nit, i potser sorties un dia... Ara és una mica més exagerat i ja es comença els dijous.
El seu pare havia estat futbolista, el seu germà també, vostè va fer una carrera destacable... Veurem aviat un altre Pagès als diaris?
Fill meu, no, perquè jo només tinc noies! (riu).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes