Assenyalat per molts com un dels responsables d'alguns dels canvis estructurals que hi ha hagut al club als darreres mesos, Javi Enríquez trenca el seu silenci a Diari de Girona per explicar la seva tasca al Girona. El coach de l'equip defuig el protagonisme i assenyala que la seva feina es resumeix a treure el màxim rendiment als jugadors. Per fer-ho, convida la premsa a esperonar-los amb crítiques perquè treguin "la ira". Format acadèmicament amb una inacabable llista de títols que s'estima més obviar, va deixar el futbol amb 28 anys "abans que el futbol em deixés a mi", i ja en fa 15 que es ?dedica a la psicologia esportiva. Potser perquè és fill d'àrbitre aposta per passar desapercebut i treballar a l'ombra pera convertir el Girona en un club de Primera, ?independentment de la categoria on jugui.

Quin és el seu càrrec al Girona. En què consisteix la seva feina?

La meva labor consisteix a treballar amb persones per treure'n el màxim rendiment. Aquest és el resum. Ara està de moda parlar de coaching esportiu i pot ser això. Ara bé, també es pot parlar d'entrenador mental. L'objectiu és convertir el Girona en un equip de Primera Divisió al marge de la categoria on jugui, tot el que serveixi per sumar és benvingut.

Abans d'aterrar a Girona va formar part de l'equip tècnic de la selecció espanyola campió de l'Eurocopa amb Luis Aragonés.

Fa 17 que treballo al futbol professional. Treballo a l'ombra que és on haig de ser jo perquè no tenia el nivell suficient per desenvolupar la meva tasca al terreny de joc. He treballat amb Aragonés, amb Valdano, Ranieri, a l'Atlètic de Madrid, Rayo, València, infinitat de clubs... Després sí, vaig estar a l'equip d'Aragonés amb la selecció del 2004 al 2008.

I a la selecció feia el mateix que fa al Girona?

Sóc entrenador nacional a més d'haver estat jugador i àrbitre. Vaig començar en l'àmbit audiovisual fa 16 anys al València com a scout, una professió que ni existia. Vaig anar avançant en comprovar que el rendiment a l'elit depèn en gran mesura de la ment, l'actitud i de com funciona el cap perquè el talent es té. El que marca diferències reals al camp és la superació i capacitat mental de prendre decisions, de resoldre conflictes. Per això vaig enfocar la meva carrera cap aquí. A Girona he arribat com a mental coach però no em trec el bagatge de coneixements tàctics i esportius que tinc. Tot és sumar.

Com s'arriba a ser mental coach professional?

Ara mateix estic estudiant psicologia per respecte als psicòlgegs. Estic format, sí, però m'estimo més no parlar-ne gaire. Em sembla ridícul parlar de currículums o subtítols perquè abans que res som persones. La meva formació em permet portar un piló de tècniques que et permeten dur una caixa d'eines i utilitzar-les depenent de la persona amb què treballes i el moment. El que passa és que el tipus de treball és molt íntim perquè a vegades treballem amb coses que a un jugador el poden sorprendre o que d'altres en canvi et demanen. El camp d'actuació és molt ampli. Hi ha dues formes d'entrendre la vida: una cap al creixement i l'altra cap a la supervivència. Jo treballo per al creixement de la resta i el meu.

Parlant de la seva feina amb els jugadors, algun infiltrat als entrenaments ha dit que a vegades els fa fer el voltor o l'ànec... És cert?

No sé a què et refereixes amb això "d'infiltrat". Tanmateix no existeix màxim rendiment si no hi ha llibertat. Molts cops el treball està orientat a les emocions i és una feina d'alliberació emocional, autconeixment i de definció d'objectius. Si no sabem qui som, què busquem, no sabem què ens pot motivar. Jo no motivo ningú mai. El que sí que faig és facilitar un escenari on qualsevol jugador se senti motivat o il·lusionat per emprendre el camí amb tota la força i tenint clar on vol arribar. L'energia la posen ells, els conceptes i l'actitud també. Jo què hi poso? Molt poquet. Només saber acompa?nyar les persones en aquest procés de creixement i optimització del rendiment. I dic les persones, sabent el que dic. Són esportistes d'elit però a mi m'és igual mirar als ulls a un noi de la Damm que parlar amb el davanter de la selecció.

Sap que els jugadors del Girona li diuen "el mentalista"?

Sí. I "l'home de negre" també. És carinyós però si no ho fos, benvingut. La ment és sincera per naturalesa i és d'agrair. Ho hem de ?respectar. Si a més hi ha la proximitat perquè t'ho diguin, genial. La ?diferència entre que pensin ?malament de tu o que t'ho diguin és això. Millor que t'ho diguin. Si em diuen "mentalista" o "home de negre", perquè m'agrada molt el ?negre, jo encantadíssim. També els dic el que penso sempre a ells. (Riu)

Algun jugador del Girona s'ha mostrat poc receptiu a les seves tècniques?

L'ambient aquí és súper obert i receptiu. Potser jugo amb avantatge. El club és per categoria, de Segona A, i els jugadors són persones amb prejudicis i això pot convidar-los a ser menys recepetius. Ara bé, tot i que jo no els parlo del meu bagatge professional, ells van descobrint coses i em diuen: "Tu vas ser allà?" o "et vaig veure a la tele amb tal jugador". M'intento amagar però s'assabenten per algun company de Primera i van descobrint coses meves. Potrser gràcies a això tinc certa credibilitat de sota mà i són més receptius. Per obrir-los emocionalment genero un marc de confidencialitat, és per això que normalment no parlo amb la premsa perquè no sóc el protagonista. D'altra banda, si ara parlo amb vostè és perquè darrerament no voler aparèixer em fa protagonista i no ho pretenc. Cal buscar el terme mitjà per comprendre. No aportaré res portes enfora perquè és un pacte de confidencialitat amb els jugadors el que treballem. De fet, a les sessions grupals, no hi és ni Raül Agné ni cap altre membre més del cos tècnic. Tot es queda a la intimitat, excepte que algú ho vulgui explicar, que és lliure de fer-ho. No hi ha res a dir. El que s'hagi de dir ho diran ells a la gespa.

Com va conèixer Raül Agné?

Aquí a Girona. Ell va demanar un servei mental o de psicologia. El bonic de la meva feina és no estar encasellat en psicologia. Per això sempre fujo de les sigles i els càrrecs perquè són una venda de fum. Uso coneixements de filosofia, ?antropologia o psicologia lliurement i això et permet unes possibilitats brutals amb els jugadors.

Realment és vostè l´ideòleg del tancament de tots els entrenaments?

És una qüestió de club. No sóc ningú per a prendre cap tipus de decisió però jo defenso les decisions del meu club.

Des de fora sembla que tingui molta ascendència sobre Agné.

Treballo pel rendiment de l´equip (Riu). Ho faig més orientat cap a preguntar que no pas a respondre. Això no evita que si algun cop un tècnic o jugador em pregunta quelcom, a la tercera vegada que ho fa, el contesto. Ascendència? La que hem de tenir tots sobre tots, tenint clar l´objectiu. Es tracta més aviat de sinergia. Si el club aconsegueix convertir-nos en club de Primera, al marge de l´esportiu, és qüestió de temps. Així, quan arribem amb el club a Primera , no serà res de nou perquè ja serem un club de Primera.

Parlant del tracte amb el jugador, sap quin és el moment cal parlar amb algú en concret? Vostè hi va o vénen ells a buscar-lo?

És lliure. El format de treball sol ser d´una sessió grupal setmanal. Sobre això, els jugadors vénen per fer sessions individuals però també puc agafar-ne un i dir-li «va, parlem una estona».

Tremolen quan els diu això?

Ni molt menys! Encantats! L´escenari és el de llibertat absoluta i poden dir-me que no volen parlar amb mi. Hi ha confiança. Jugo amb avantatge. Aconseguir que els jugadors sàpiguen que el que parlen amb mi no surt d´allà, és com si parlessin sols però un pèl més ben orientats. Aprofundint millor, amb pensaments positius i útils, no negatius, definint objectius. Els aporto eines perquè siguin autònoms. A mi no em tindran quan siguin al centre del camp en el moment de prendre decisions al partit. Ja veu que la meva figura és molt fàcil. Tant, que gairebé no sé com definir-la. En els partits hi ha molts moments d´intervenció puntual en els que parlant 30 minuts pots canviar-ne la perspectiva completament. Amb una pregunta, metàfora o broma, l´ambient es distén i els pots tocar la fibra.

Intervé durant la mitja part dels partits?

Estic amb l´equip.

Té despatx a l´estadi?

Sí. L´uso de tant en tant. Moltes sessions són per la seva bonica ciutat, a la gespa o on sigui. A vegades un jugador, perquè no té minuts, no se sent a gust al camp i anem a passejar pel barri vell. Amb d´altres, en canvi és al contrari.

Fa vídeos motivacionals d´aquests que estan tant de moda?

Estan de moda. En general hi ha nivells de públic i hi ha gent molt intel·ligent llegint premsa i escoltant. Si porto 17 anys treballant al departament audioviosual del València i tota la meva carrera ha estat amb una productora audiovisual, orientada al rendiment psicològic, després tinc formació universitària com a director de cinema, tot va vinculat. Això va agafar pes quan Guardiola va fer un vídeo al 2009. Abans, al 2008, caldria preguntar als jugadors de la selecció quants vídeos motivacionals van veure abans de les semifinals, de la final, a les concentracions, etcètera. N´he fet molts, als clubs on he estat. El que passa és que amb la dinàmica del no protagonisme el que passa és que no em venc. Però bé, tampoc ho necessito; jo em compro i em comprometo amb el que faig. Estic satisfet.

A l´estiu es va dir que vostè faria d´enllaç entre vestidor i Consell d´Administració. Té relació amb Torrecillas i Vilaró?

La relació és molt propera. Sóc l´interlocutor? Molts cops sí però és qüestió de rendiment. De fer efectives i eficaces les relacions i que no hi hagi problemes de comunicació. El 85% dels conflictes es produeixen per temes de comunicació. Orientant-la bé i comprenent les parts, s´eviten. La millor forma de resoldre un problema és que no es produeixi. Em ­reu­neixo amb en Quim,el president i intentem facilitar que tot sigui ­fluid.

Coneix Josep Delgado?

Sí.

Té la seva benedicció?

Això caldria preguntar-li a ell.

No li ho puc preguntar. Vostè sap si realment la té?

Sí que ho sé. Esterem esperant que torni pel seu benestar personal. Desitjo que es trobi bé i que surti d´aquesta situació perquè no la hi desitjo a ningú.

Deia abans que també era director de cine.

Som el que fem. No m´agrada la titulitis, ja li he dit comentat abans. Són escuts d´una societat on la gent et mira abans el cotxe que els ulls. Gaudirem més si parlem de qui som que no dels estudis que tenim. Buscar la felicitat és l´únic objectiu que tinc a la vida i crec que és el de tots.

Vostè és fill de l´exàrbitre de Primera Enríquez Negreira. Com ho duia de jove?

Molt bé. M´ha fet aprendre molt sobre el futbol, l´arbitratge i les persones. La honestedat, honradesa, valentia, molts valors que ha de tenir un àrbitre per ser bo.

Remenant hemeroteques vaig veure que quan tenia 19 anys deia en una entrevista que vostè hauria estat un bon àrbitre?

Encara n´estic convençut però m´agradava més jugar. Amb 14 anys vaig arbitrar un any però per què fer-ho si podia jugar? Tin­gues en compte que era boníssim jugant a futbol però jugava molt malament. Per això vull que els que són boníssims, els nostres jugadors, el millor equip del món –tot i que algun encara no ho sap– juguin molt bé. Li estic molt agraït al futbol. Viure en tots els vestidors i cobrar sous que molta gent mai tindrà és per sentir-se privilegiat. Tot i que privilegiat només ho és qui se´n sent.

Després de tants clubs i d´haver estat a la selecció, no ha estat mai temptat de fer el salt al primer pla mediàtic?

Parlant de la figura del meu pare, fa poc feia una reflexió sobre els àrbitres que només obtenen l´èxit quan no són els protagonistes. Potser m´he educat amb aquesta idea i això em permet parlar amb un jugador que tres dies de la setmana surt a les portades dels diaris i no tenir la necessitat d´explicar-ho a ningú. L´any passat hi va haver una campanya espectacular i no tenia cap necessitat d´explicar-ho a ningú. Hi ha gent del meu entorn que no sap que treballo al Girona. Tinc clients que es coneixen i que parlant entre ells s´adonen

que tots dos treballen amb mi. És simpàtic. No m´incomoda però no em toca, no m´omple, no em tempta, no m´interessa. No escriuré 20 llibres. Hi ha els divulgadors, els professors i els que ens dediquem a la intervenció. No vull fer gran el meu nom ni la meva cara, que per sort és desconeguda perquè no sóc gaire guapo. Sí que hi ha una temptació, altruïsta, que certs valors del futbol surtin a la llum. Hi ha una visió del futbol molt diferent de la realitat. El 95% del món del futbol és mentida i a mi m´agrada pensar que treballo en el 5% restant que és l´essència, els valors del vestidor o el que fa que a un futbolista li brillin els ulls o no quan juga. Només cal pensar en Ronaldinho o Hleb i tenim molt clara la imatge de tots dos. Estic orientat per a fer que qualsevol futbolista estigui amb els ulls brillants i amb tota la passió.

Una última cosa. La premsa afecta gaire la premsa els jugadors del Girona?

Treballo perquè els afecti el just. A vegades es diu que no afecta però el que passa es que hom ha de decidir com i en quina direcció afecta. A vegades una crítica pot afectar molt o poc negativa o positivament. Jo treballo perquè afectit tot positivament. Entendre una crítica ha de servir per a reaccionar sobre el que han fet. La premsa de Girona té un comportament saludable i sa. A vegades fins i tot trobo a faltar una mica de canya. És per utilitzar l´ira dels jugadors. Amb ira rendirien més, agressivitat. Ho dic des de l´experiència de la selecció, on la premsa fot molta canya. És una eina per agafar energia. Et convido a fer-ho.