La vida pot ser dura. O més ben dit, ho és. Però les persones exitoses són aquelles que cop rere cop s'aixequen de terra, serren les dents i continuen com si res. El que es coneix avui dia com una persona resilient, qui denota, per tots els porus de la seva pell, aquest adjectiu és la jugadora de bàsquet dels Bulls de la Universitat de South Florida de la NCAA Sílvia Serrat.
La jugadora banyolina, als seus 21 anys d'edat, va fer fa poques setmanes un comunicat a través de les xarxes socials on anunciava el final de la seva prometedora carrera esportiva a causa dels problemes al genoll dret. «Portava molt de temps pensant en aquesta retirada. No ve d'ara», explica una Sílvia Serrat que va haver de demanar moltes opinions a gent del seu voltant per finalment decidir-se. «Durant aquest període de reflexió tenia l'esperança de continuar jugant», recorda l'aler de Banyoles, que va consultar l'estat de la seva lesió a diversos professionals de la medicina. «El primer metge a qui vaig recórrer va ser sever i em va dir que si fos el meu pare em recomanaria deixar el bàsquet si no volia portar una pròtesi».
Tossuda i sense ganes de desprendre's d'allò que més li agrada, Sílvia Serrat no va dubtar a visitar més doctors. El seu objectiu era seguir jugant. «Tots reiteraven el mateix: que tingués esperances de jugar. Vaig provar coses per recuperar-me de la lesió però veia que cap era adient i funcionava; com a molt, si hagués esperat que es curés l'edema hauria allargat la meva carrera un any. No sé si hagués valgut la pena fer-ho. Però no em penedeixo de la meva decisió. No podia anar cap a un altre camí».
Tot i haver de fer un pas al costat i deixar la seva passió, Sílvia Serrat podrà seguir estudiant als Estats Units per acabar la carrera: «Amb la beca que m'ofereix la Universitat de South Florida podré seguir estudiant el grau de Ciències de la Salut i Nutrició i provaré de realitzar les pràctiques acadèmiques aquí». Una sortida, la de treballar com a nutricionista, que ha sigut protagonista dels seus pensaments durant un temps, però «ara mateix no estic gens segura de fer-ho. El meu pla era tornar a Espanya per jugar de manera professional».
L'esport d'elit i la diabetis
L'anhel de la gironina per convertir-se en una professional de la nutrició ve lligat a un sotrac que va patir quan era petita. Serrat va ser diagnosticada com a diabètica de Tipus 1 amb només sis anys. «No ha sigut fàcil. Competir amb el tipus de diabetis que tinc és molt complicat», recorda la Sílvia, que fent memòria detalla que havia de parar «quan entrenava perquè amb les baixades de sucre havia de punxar-me la insulina o beure'm un suc». El seu cas era ben singular. «Era l'única jugadora de tota la lliga que patia aquesta anomalia». Tot i això, mai havia imaginat retirar-se del bàsquet per culpa d'aquesta malaltia.
No ha estat la diabetis qui l'ha retirada del bàsquet. Ho ha fet el seu genoll. «Vaig començar a jugar pel meu germà, que té sis anys més que jo. Crec que encara no havia nascut i el meu germà ja hi jugava», rememora la banyolina, que va començar a fer les primeres cistelles i agafar els primers rebots amb el Banyoles. Tot i que, de ben petita, ella volia jugar a futbol. «Anava a les pistes de bàsquet amb una pilota de futbol. Era el que m'agradava i m'hi vaig apuntar. Vaig provar el futbol durant dues o tres setmanes. Els meus pares em van fer decidir sobre quin esport triar. Sort que vaig escollir el bàsquet», comenta Serrat, que afegeix entre rialles que «des d'un primer moment em van condicionar una mica a triar perquè em deien que amb el futbol tindria moltes lesions».
Els seus pares, coneixedors de la malaltia i de l'objectiu de la seva filla d'erigir-se com una professional del bàsquet, temien pel moment que la banyolina fitxés per un equip que la faria marxar de casa. «Quan anava a tornejos amb les seleccions lluny de casa o quan vaig signar amb el Segle XXI amb 14 anys els meus pares patien. La meva mare ho controlava tot respecte a la diabetis i veia que m'havia d'espavilar jo sola». Fer les maletes i anar a viure a Barcelona la va ajudar, però quan ja s'hi havia establert bé i els seus pares també ja s'hi havien acostumat, Sílvia Serrat va rebre una proposta per anar a jugar als Estats Units. «Vaig pensar: ostres, me n'he anat a Barcelona i ara toquen els Estats Units?», se sincera la banyolina, que en cap moment va tenir por d'anar a l'NCAA. Malgrat això, els canvis van ser importants: «Els horaris, els entrenaments... tot era diferent. Allà són molt estrictes. Però em vaig acabar adaptant de la millor manera».
Entre tanta foscor, Serrat va voler veure un deix de llum i ho va aconseguir a través de la creació d'un blog fa dos anys on explica la seva experiència com a pacient de la diabetis Tipus 1 i com ho compagina amb l'esport: «Recordo que els meus pares em van demanar què volia pel meu aniversari. Jo els vaig respondre que volia un domini digital per escriure la meva experiència i tot allò que em passava relacionat amb la diabetis». En tan sols dos anys, el bloc vidaenraciones.com ha rebut moltes visites i moltes associacions, on la banyolina ofereix la seva ajuda, i persones s'han posat en contacte amb ella. «És bonic poder ajudar persones i associacions que pateixen el mateix que tu», conclou Serrat.
