Uns Jocs Olímpics són, sense cap mena de dubte, l'esdeveniment esportiu per excel·lència. Ser-hi no és qualsevol cosa. La majoria dels esportistes professionals desitgen participar-hi alguna vegada. Amanir-ho amb alguna medalla ja seria el súmmum. Per això mateix, veure que corre perill l'edició d'aquest 2020 que hauria de celebrar-se a Tòquio del 24 de juliol al 9 d'agost ha trastocat els plans a molts. Encara no és al cent per cent segur que la cita s'acabi ajornant, però aquesta versió guanya punts i adeptes a mesura que avança el rellotge. En un període d'un màxim de quatre setmanes, el Comitè Olímpic Internacional prendrà una decisió. Ahir va parlar-ne el seu director general adjunt, el català Pere Miró. En unes declaracions a RAC1 va ser franc: «Els Jocs s'han de fer, però quan tot el món estigui preparat. S'estan estudiant totes les possibilitats, mai s'ha parlat d'una cancel·lació encara que no posarem en risc la salut», explicava, i admetia que, «honestament», veu «molt difícil» que els Jocs siguin aquest estiu. Del que s'acabi decidint hi ha molta gent pendent. Sobretot, aquells esportistes que ja tenen el bitllet assegurat i també els que hi estan molt a prop. Alguns d'ells, gironins.

M. Xargay i Q. Casas

A principis de febrer, la selecció espanyola femenina de bàsquet s'assegurava la presència a Tòquio al preolímpic celebrat a la Xina. La cirereta, encara que li valia la derrota a l'última jornada, va ser el 79-69 sobre Gran Bretanya per confirmar que l'equip, ara entrenat per Lucas Mondelo, participarà als seus cinquens Jocs de la història. Ho farà amb la presència de dues jugadores gironines, Marta Xargay (Spar Citylift Girona) i Queralt Casas (València Bàsket). Són «dies difícils» per a totes dues, confinades a casa, entrenant pel seu compte i sense saber què passarà. Amb la cita olímpica, però també amb la Lliga Femenina 1, sense un desenllaç clar. «Crec que els Jocs s'acabaran fent tard o d'hora. Vull ser positiva tot i que ara em centro a aportar el meu gra de sorra fent cas als consells que ens estan donant a la ciutadania. Intento quedar-me també amb la vessant més positiva d'aquesta situació. Estic vivint una temporada molt diferent i gens fàcil, per la qual cosa agraeixo tenir una mica de temps per a mi, per estar tranquil·la i relaxada. Ara faig d'altres coses. He fet un trencaclosques, una manta amb mitja i també pinto», explica Xargay. Això no treu que cada dia intenti estar en bona forma. «És difícil mantenir-se i treballar el fons, el càrdio és complicat perquè no tinc cap màquina per córrer. M'adapto amb el que tinc. Faig peses, musculació, treball de gomes, cames, salto a corda...». Si fa no fa, el que li passa a Casas, instal·lada a Girona. «No sabem si podrem acabar o no la temporada i m'entreno pel meu compte, encara que això no és el mateix que fer-ho amb el grup i un preparador físic. Cada dia m'envien un pla de treball i estic en contacte permanent amb el club», diu. De Tòquio 2020 parla clar. «A tots ens agradaria disputar els Jocs, però no sabem quan ho podrem fer. És la millor experiència que es pot viure i benvinguts seran se celebrin quan se celebrin. El primer de tot ara és la salut».

ESTHER GUERRERO

Va debutar a Rio, el 2016, i té la intenció de repetir experiència a Tòquio. Sigui aquest estiu, al novembre o l'any vinent. Esther Guerrero té la classificació per als propers Jocs gairebé a la butxaca. No assegurada, però sí virtual. Ho marcarà la seva classificació al rànquing que marca World Athletics. Ha d'estar entre les 45 millors atletes i ara ocupa el lloc 27. «No es tanca fins al 29 de juny, però és molt difícil que durant aquest temps apareguin 18 atletes més que el facin recular, crec que és bastant definitiu», diu la banyolina. Ara mateix això no és el que més la preocupa. «Prefereixo no pensar gaire si hi haurà Jocs o no», etziba. Ho justifica per la situació actual, la impossibilitat d'entrenar-se amb normalitat. «Sola, a la cinta, sense objectius ni calendari de competicions, es fa difícil i cada dia que passa costarà més. A les meves mans està perdre el mínim, però hem de veure què dura la meva motivació». I afegeix, per posar-ho en context: «Em va costar acceptar-ho molt al principi. Estava ben enfadada perquè la meva preparació s'havia tallat de cop. Ara estic a la fase de l'acceptació. El més important és restablir la normalitat, això supera els somnis de cadascú». El seu dia a dia és el següent: «Tinc una cinta de córrer a casa i el Club Natació Banyoles m'ha cedit material de gimnàs. Intento perdre el mínim, no em queda pas cap altra opció».

Manel Balastegui

A finals del passat mes d'agost, a Àustria, el remer Manel Balastegui, de només 19 anys, aconseguia la seva classificació per als Jocs de Tòquio. Tot un èxit per al CN Banyoles, que tornaria a tenir representació olímpica, cosa que no passava des del 2004 quan a Atenes van competir Teresa Mas de Xaxars i Mario Arranz. Aquest diari no ha pogut contactar amb Balastegui, però sí amb el seu entrenador, Carles Grabulosa, qui explica que el remer banyolí es troba ara mateix confinat en un hotel de concentració fent entrenaments indoor. És a dir, sense poder treballar a l'exterior, però preparant-se a consciència.

Laura Bechdejú

Va ser aquest últim octubre quan la gimnàstica artística espanyola femenina confirmava la seva presència en uns Jocs Olímpics, on no participava des del 2008, fa més d'una dècada. Aquesta primavera estava previst que es decidís l'equip definitiu per ser a Tòquio. N'estava molt pendent Laura Bechdejú, amb molts números per ser-hi. Ara, en una situació extraordinària i sense saber exactament quan se celebraran els propers Jocs, la gimnasta gironina treballa des de casa tot esperant competir el més aviat possible. «No tinc la plaça assegurada i el gran problema és que encara no sabem quan es faran públics els noms de les integrants. S'han anul·lat les competicions com a mínim fins al mes de maig, cosa que inclou l'Europeu. Això és una mala passada, era una bona oportunitat per a mi per guanyar una plaça individual». A part de viure en primera persona una cita olímpica, Bechdejú té una motivació extra. «El Japó és un país que sempre he volgut visitar i em faria molta il·lusió ser-hi. Si finalment s'ajornen tindrem més temps per preparar-nos i arribar-hi amb més garanties», diu. Ho clou amb la seva rutina diària. «Els entrenadors ens envien el treball per fer aplicant-lo a casa. A més, fem ballet per videotrucada».