Amb l'esport embolicat en una teranyina de restriccions generada pel coronavirus, Esther Guerrero i el seu entrenador, Joan Lleonart, han tornat a demostrar la seva capacitat per fugir del desànim i dimarts van organitzar un control de marques a les pistes d'atletisme d'Olot. I allà, a l'estadi Tussols-Basil, segurament la pista amb més encant de Catalunya, Guerrero va fer la millor marca d'Espanya de tots els temps en la poc habitual distància dels 2.000 metres. Amb una marca de 5:41.30, Guerrero va rebaixar en sis segons l'anterior marca que tenia Julia Vaquero des de fa més de dues dècades a Niça. La nova demostració de ganes de no deixar mai de créixer de l'atleta de Banyoles, que entre el 2014 i el 2017 ja va tenir un altre rècord d'Espanya en una distància no olímpica (500 metres), continua emparellant Esther Guerrero amb els grans noms de l'atletisme gironí de sempre. Anna Maria Molina i els seus nombrosos rècords d'Espanya de pentatló i de pes, Encarna Granados i les seves millors marques estatals en marxa o Quima Casas i els seus trencadors registres en una prova tan agònica com els 100 quilòmetres.

«M'he trobat fantàsticament bé. Ha estat fantàstic. Estic molt emocionada i molt, molt, feliç», va explicar després de la cursa, Esther Guerrero, en unes declaracions a l'Agència EFE en les quals va admetre que s'esperava poder superar la marca de Julia Vaquero però «per a res, fer-ho per set segons». Olímpica en els Jocs de Rio de Janeiro, Guerrero no ha deixat de créixer des que va començar a treballar amb Joan Lleonart, primer dominant tots els campionats estatals en 800 metres i després fent el salt als 1.500, on és l'actual Campiona d'Espanya a l'aire lliure i en pista coberta. Els Jocs Olímpics de Tòquio, ara posposats a l'estiu del 2021, d'una Esther Guerrero (Banyoles, 1990) que, dues dècades més tard, segueix la tradició d'atletes com Encarna Granados (Sarrià de Ter, 1972), bronze en els Mundials de Stuttgart del 1993, que va tenir els rècords d'Espanya tant en 3.000 metres marxa en pista com en la prova de 10 quilòmetres marxa en ruta, la prova que li va donar l'encara avui una medalla gironina en un mundial.

Els 43.21 en els 10 quilòmetres marxa amb què Encarna Granados es va penjar la medalla de plata en els Mundials de Stutgart per darrere d'una finlandesa (Sari Essayah) i una italiana (Ileana Salvador) van ser el rècord d'Espanya durant cinc anys. Maria Vasco li va treure el rècord a Granados, el 1998. De fet, els 43.21 a Stuttgart van ser el segon cop que Granados trencava la millor marca espanyola de tots els temps aquell estiu. Dos mesos abans del Mundial, Granados ja s'havia convertit en la plusmarquista estatal amb uns 43.54 que superaven l'antiga marca que tenia un altre nom històric de la marxa espanyola, María Reyes Sobrino, des del 1990. Els rècords d'Espanya d'Encarna Granados no es varen limitar a la seva prova preferida, els 10 quilòmetres marxa, perquè l'atleta de Sarrià de Ter també va ser la plusmarquista espanyola en pista, tant en 3.000 metres marxa com en els 10.000 metres marxa.

I si Encarna Granados va trencar motlles en el món de la marxa, ella mateixa explica que quan va començar a practicar-la gairebé tothom la mirava estranyada, una altra pionera és Quima Casas (Sant Hilari, 1951). L'atleta establerta a Sant Feliu de Pallerols va ser la primera dona a Espanya en acabar la marató per sota de les tres hores i, a nivells de rècords, també treu en el cap en els llistats estatals gràcies als tres cops consecutius que va superar la millor marca de tots els temps en la prova més llarga de totes, els 100 quilòmetres: 8 hores i 38 minuts el 1988, 8 hores 34 minuts el 1991 i 8 hores i 27 minuts el 1992. Aquesta última marcada, aconseguida a Palamós en el marc del «Memorial Margarita Frigola» no es va batre fins vint-i-dos anys més tard (Cristina González el 2014 a Santander).

Un cas molt especial és el d'Anna Maria Molina (Girona, 1950). Avançada al seu temps, Molina encara és considerada avui com la millor especialista en proves combinades que hi ha hagut mai a Espanya. Morí als 29 anys en un accident de trànsit, Molina va competir en un moment en què l'esport espanyol, i més el femení, vivia absolutament de portes endins i la gironina mai va tenir l'oportunitat de desenvolupar una carrera internacional. Amb tot, i comptant que una lesió al genoll la va acabant obligant a centrar-se només en el pes en el tram final de la seva carrera, Anna Maria Molina va batre onze cops el rècord d'Espanya de pentatló entre el 1967 i el 1970, un el de 110 metres tanques (1971) i catorze cops el de llançament de pes entre el 1969 i el 1974. La seva darrera marca oficial (14.13) no va ser superada fins al 1984, cinc anys després de la seva mort per les conseqüències d'un accident de trànsit a l'entrada de Girona l'agost de 1979.