Novak Djokovic era el viu reflex d’un home esgotat. Des del principi del partit pràcticament. Entre punt i punt esbufegava com un búfal exhaust. Balancejava el cos cansat en cada deixada i es passejava una bossa de gel pel cap en cada descans. Ja havia dit al principi del torneig que arribava a Tòquio al límit. Així i tot, va posar un afany físic notable, però l’aplom de Pablo Carreño li van privar de la medalla de bronze. L’espanyol va derrotar el serbi i va conquerir el cinquè metall de la delegació (6-4, 6-7, 6-3) en un partit que es va tornar molt dur.
Carreño va aprofitar la debilitat del número u del món i el va posar contra les cordes sense misericòrdia. Se’l va veure sencer al jugador espanyol, que va rendir amb molta més efectivitat que a la semifinal davant el rus Khachanov. No es va descentrar ni quan va deixar escapar una pilota de partit en el segon set. Tampoc es va deixar intimidar per una resurrecció del serbi. Va ser una medalla que va suar i que li va exigir precisió màxima. Fins a sis boles de partit va necessitar. Va ser la primera victòria de Carreño sobre el número u. Bon lloc per començar. «És el màxim que he assolit a la meva vida, és quelcom increïble. Ni sé com em sento ara mateix », va dir tot just acabar la batalla.
Va guanyar el primer set Carreño amb la fiabilitat d’una màquina greixada. Sòlid en el joc llarg, millorat en el servei i prenent les decisions que tocaven en cada moment. Ara paral·lel, ara creuar la bola... Djokovic, el tennista que s’ha quedat a un pam del Golden Slam, la proesa de guanyar tots els títols grans en una temporada, va cedir el set perquè estava fluix i Carreño, no. L’asturià semblava portar un escut que repel·lia la canícula. Només en aparença, perquè la humitat també la van afectar, com reconeixeria després. Amb l’arribada de l’ombra sobre la pista, Djokovic es va anar recomponent. El sol li havia succionat les energies; l’ombra semblava retornar-les. Va resistir l’avanç del segon set. Va arribar al tie break. Carreño va disposar d’una pilota de partit. Però no va caçar aquesta oportunitat i el serbi va empatar. Amb l’ombra cobrint tota la pista, Djokovic semblava que aniria a més, però no va passar això. Carreño va créixer. «Quan he perdut el segon set estava mort. Pensava que no podia més, però he pogut». No va permetre que l’ocasió perduda l’afectés i va mantenir la competitivitat en el tercer set.
La raqueta, a la graderia
El serbi, en canvi, va perdre l’equilibri. Quan no va arribar a una bola, va decidir llançar amb fúria la raqueta a la graderia. Inaudit. Aquest és l’home que un cop es va ficar en un embolic per donar un cop de pilota a una jutgessa a l’Open dels Estats Units i va demanar perdó. Sort que no hi havia ningú. Després, amb el 3-0 consumat, va destrossar una altra raqueta amb un violent cop a un pal de la xarxa.
Carreño va rematar la feina amb una formidable solidesa, aliè a la pèrdua de papers del seu contrincant, que no va deixar de lluitar fins a l’últim punt. L’asturià va necessitar sis boles de partit per rematar la feina i es va afegir a la llista d’una dotzena de tennistes espanyols amb medalla olímpica. A Djokovic, per la seva banda, li tocava llepar-se les ferides i preparar-se per un altre partit, la lluita pel bronze de dobles mixt, però va optar per abandonar la seva compatriota Nina Stojanovic. Una lesió d’espatlla, el va excusar la seva Federació. En alguns fòrums era escorxat. «Ho he donat tot, el que fos que em quedava al tanc, que no era gaire».
