«Ser a la línia de sortida ja és un somni fet realitat». I és que el camí per arribar-hi «no ha estat gens fàcil» com tampoc ho seran les més de 4.000 milles que recorrerà fins a l’illa caribenya de Guadalupe. El regatista Carlos Manera competirà el mes que ve en la regata transoceànica Mini Transat que es duu a terme cada dos anys. Ho farà en solitari i sense assistències amb el seu veler de classe mini 6,5 que sortirà el proper 26 de setembre de Les Sables d’Olonne (a la Bretanya francesa), farà escala a Santa Cruz de la Palma (Canàries) i travessarà l’Atlàntic fins arribar al Carib francès.

«El meu primer objectiu era arribar el màxim preparat possible a la sortida i ho estem assolint», assegura Manera, que demà presentarà el seu projecte a les instal·lacions del CN Port de la Selva, el seu club de tota la vida, amb el suport de Varador 2000, l’espònsor principal (19 h). A un mes vista del repte més important que ha afrontat fins ara, el gironí se sent satisfet amb la preparació que ha permès la classificació a la Mini Transat: «He fet els últims entrenaments a França, on m’hi he passat cinc mesos, però va molt més enllà. Fa dos anys que vaig al darrere d’aquesta regata. M’he estat preparant en tots els aspectes, des dels aspectes tècnics, tàctics i psicològics als coneixements en meteorologia, electricitat o materials compostos. A més de fer dos circuits de regates d’unes 400 milles cadascuna pel Mediterrani i l’Atlàntic».

Manera haurà de tenir tots els conceptes ben apresos perquè un cop sigui dalt del vaixell -el veler oceànic més petit que hi ha- ja no hi haurà marxa enrere. Estarà tot sol davant el perill, literalment. «És una regata en solitari. No tenim cap tipus d’assistència ni ens podem comunicar amb ningú», diu. Passarà, per tant, entre 8 i 14 dies de la primera etapa i 15-25 de la segona sense tenir cap contacte amb terra. «Hi ha moments en els quals estar sol t’agrada perquè disfrutes del que fas i tant la vela com el mar són la meva passió, però també n’hi ha que pateixes. Que ningú et pugui rellevar o treure la càrrega que portes a sobre es fa dur. No pots aturar-te quan estàs cansat, destrossat o tens problemes i és la gràcia d’aquest esport. Em sento preparat i amb confiança», explica.

Com a tota regata, la velocitat serà un factor a tenir en compte. I aquí el menjar hi juga un paper important: «Moltes vegades no hi pensem, però el vaixell és lleuger i com més pes portem al damunt més difícil serà la navegació. No tenim frigorífic ni cuina perquè pesen massa, però bullim aigua amb un escalfador Jetboy. Com que el menjar per tots els dies pot arribar a pesar més de 50 kg i, per tant, queda descartat, en enduem menjar liofilitzat o deshidratat, que és el dels astronautes. També una mica d’hidratat envasat al buit».

Les normes de la Mini Transat són molt estrictes. «No hi ha cap canal de comunicació però tenim una ràdio Bhf per demanar socors i una radiobalisa d’emergència. A més, l’organització ens envia la predicció meteorològica. Només és un receptor, nosaltres no podem emetre res», comenta. Tenint en compte l’exigència, tres vaixells d’assistència els faran el seguiment, tot i que només en cas d’abandó o perill. Aquesta serà la primera pedra com a professional. «M’hi vull dedicar, no és només una aventura i malgrat que la vela oceànica està oblidada a Catalunya hi ha molt futur».