Sopron 53-68 Spar Girona: la victòria més lluitada i també la més recordada
El tercer triomf consecutiu enfila l’Uni fins al capdamunt del seu grup
És més que possible que l’Spar Girona no acabi guanyant l’Eurolliga aquesta temporada. Per plantilla i pressupost, encara no és considerat com un dels clubs capdavanters del continent i això, com sol passar, el fa fora de les travesses que es dediquen a triar-ne els candidats. Però l’equip, i també l’entitat, s’ha guanyat el respecte de tothom. Pel seu creixement dels darrers anys i per victòries com les d’ahir. D’aquelles que són impossibles d’oblidar. Potser el lideratge del grup B acaba en una anècdota, però enfilar-s’hi després de vuit partits de la competició més dura que hi ha explica moltes coses. La feina és bona, els obstacles s’han superat i es continuen superant. I ara mateix no hi ha sostre. Guanyar a Sopron i fer-ho venint de ben avall per acabar escombrant al seu rival és a l’abast de ben pocs equips. L’Uni en va ser capaç, fregant l’excel·lència en una segona meitat per emmarcar. Ja són cinc victòries a Europa. Les tres últimes, de manera consecutiva.
La qualitat i el físic són factors fonamentals. També l’aspecte mental. I per més que volgués, a l’equip de Julbe se’l veia que no podia. Perdia per 35-23 en els primers compassos del tercer quart i estava més a fora que no pas a dins. Les cares llargues es multiplicaven a cada errada. Per més minuts que hi hagués per davant, pensar en una revifalla semblava una utopia. Gabby Williams, amb passat a Fontajau, feia el que volia i el curtcircuit era evident. Només 23 punts anotats en més de 20 minuts és un suïcidi. I això que s’havia començat bé, amb un 5-14 d’inici. Un miratge que Sopron va fer desaparèixer com per art de màgia. En un tres i no res, les hongareses portaven el partit al seu terreny. Fins el famós 35-23. El punt d’inflexió, perquè a partir de llavors alguna cosa va canviar. Gardner va inaugurar un parcial de 0-9 que servia com a primer avís. Un símptoma per demostrar que l’Uni mantenia les constants vitals. El físic i la qualitat es van tornar a posar en marxa. I s’hi va afegir el cap, que va començar a rutllar.
Una piconadora
Ofegat per les baixes i amb una rotació ben curta, Alfred Julbe només tenia a vuit jugadores disponibles però la seva gestió dels minuts va ser del tot encertada. La defensa va carburar a mil revolucions i va anul·lar el Sopron, que acumulava errades i feia del desencert la seva rutina. L’altra anella es va tornar a fer ben grossa. Reisingerova dominava la pintura, Burke feia fàcil el que semblava impossible, Gardner apareixia quan se la necessitava, Drammeh anotava des d’on volia i Laia Flores passava i penetrava amb qualitat i encert. Els punts anaven caient. Primer, per posar-se de nou per davant (41-43). Després, per allunyar-se. Cada cop més i més. El darrer període feia patxoca només començar, amb el 43-54. Hatar s’imposava sota l’anella per intentar mantenir amb vida el seu equip; també Williams mirava de donar un cop de mà. El 49-55 deixava entreveure que hi podia haver partit però veient el treball defensiu i la concentració de les gironines semblava impensable imaginar una derrota. Així va ser. Labuckiene també es va sumar a la festa i fins i tot Reisingerova s’atrevia amb un triple. Els 15 punts de marge tenen un valor afegit: bàsquet average a la butxaca i el lideratge de grup per a l’Uni.