Els germans Pou, Ferran i Carles. També Arnau Palahí, Joan Vilanova o Ignasi Moreno. S’hi podria sumar algú més sense cap problema. Tots ells tenen anècdotes, i no pas poques, per explicar. Saben el que és gaudir, i també patir, la Divisió d’Honor Plata. La segona màxima categoria estatal. L’hàbitat natural del Bordils fins fa quatre dies. Un poble que no arriba als dos milers d’habitants, però que malgrat tot, respira handbol a tort i a dret. Amb una pedrera ben treballada, el gran èxit se celebrava com mai el 2013. Un salt històric de categoria per a un equip que sempre havia navegat en divisions inferiors, d’àmbit més territorial. A la força es va guanyar el respecte i la simpatia de clubs històrics fins que l’aventura posava el punt i final només uns mesos enrere. Amb el descens, arribava l’adeu de Pau Campos, l’entrenador i artífex principal de bona part del que s’havia viscut durant aquells anys. Es tornava a la crua realitat. Poc temps després, amb una temporada en dansa, es pot dir sense por a equivocar-se que el retorn ha sigut com s’esperava. Difícil de pair, sobretot. Però això no impedeix que a Bordils es continuï picant pedra tot seguint el mateix fil conductor: formar els més joves i fer-los créixer fins arribar al primer equip.

Lluís Ferrer, mà dreta de Campos, va acceptar el repte d’entrenar l’equip en solitari. Després de 13 partits, es navega a mitja taula, amb 14 punts i a anys llum del líder intractable, La Roca, que n’acumula ja 24. Pot sorprendre de portes cap a fora però no pas als que coneixen quina és la realitat. Del vestidor, del club. «Ens està costant una mica adaptar-nos perquè la categoria és molt diferent. El ritme era més ràpid abans i això es nota. És una suma de tot. Sabíem que aquest seria un any de transició. Els jugadors que s’han quedat estan vivint l’últim o el penúltim any aquí. Pel que intentem donar molts minuts a la gent del segon equip i als més joves que pugen amb força». Així s’explica Ferrer, el tècnic. El mateix que vol «estar el més amunt possible, com és lògic», però qui alhora hi posa el punt de pausa: «Els rivals que ens trobem sempre diuen que s’enfronten al Bordils de Plata. Però ja no som aquell Bordils. Mig equip o fins i tot més gent ja no hi és. Participen aquells jugadors que abans no tenien tants minuts. Hem canviat el xip i si parlem de Plata ho fem a l’autobús, quan anem a algun desplaçament, tot recordant les batalletes que vam viure llavors, que no en són pas poques».

Al present, Ferrer demana «més regularitat» perquè «hi ha partits on hem estat molt bé i en d’altres ens ha costat un món». I el futur, a curt o mig termini, també el té bastant clar. «Hem d’intentar acabar la temporada el més amunt possible. Volem que els jugadors de Primera Catalana tinguin presència al primer equip. Ja n’hem fet debutar a cinc o sis. Fins i tot a un juvenil. Aquesta és la gent que ha d’anar tenint protagonisme. És la nostra filosofia, la de treballar la base». Demana un «reconeixement» a la «gran tasca» que va fer Pau Campos i al «sacrifici» de tots els jugadors que, sense veure ni un euro, van ajudar a mantenir el club durant vuit anys a Plata. Una categoria que, ara mateix, veu lluny. «Ara mateix es fa difícil de dir. Tot dependrà de les fornades, de com pugin els equips. És clar que ens faria molta il·lusió tornar-hi algun dia, però ara és complicat valorar-ho». Lamenta que la pandèmia hagi fet minvar la presència de públic al pavelló, però té molt clara una cosa Lluís Ferrer. «Esperem que el Blanc-i-Verd és torni a omplir com ho feia abans». De moment toca fer-ho a Primera Nacional. Qui sap què és el que passarà el dia de demà.