A les 20:35 del dimecres 26 d’octubre es va certificar la defunció esportiva del Barça, eliminat de la Champions per l’aclaparador triomf de l’Inter sobre el Viktoria (4-0) i golejat després pel Bayern (0-3) per retratar el caos. I defunció econòmica perquè deixa d’ingressar 20 milions en ser descendit a la segona divisió europea, a més de la ruïna reputacional que suposa veure l’equip allunyat dels centres de poder futbolístic. Va venir un Bayern, ple de suplents, i el va sotmetre a una pallissa a casa seva que va transformar la funesta nit en quelcom enbcara més dramàtic.
En tot just 45 minuts es va visualitzar el drama d’un Barça al qual no hi ha palanca que l’activi. Ni diners que li proporcioni felicitat. L’única cosa que té de veritable Champions és l’afició, capaç d’atipar el vell Camp Nou, que va escoltar per última vegada aquesta música que abans era celestial i ara és una tortura. Fins a 84.016 espectadors, una gran entrada tenint en compte que l’Inter ja havia posat la signatura al testament europeu blaugrana i que van veure un enterrament.
En caiguda lliure
Un enterrament perquè certifica, de nou, que el Barça va en caiguda lliure per Europa des de fa set anys (la corona de Berlín-2015 està plena de pols) sense que ningú trobi solució. Ni amb Messi en l’equip (víctima del vergonyós 2-8 de Lisboa) ni sense Messi. Dos anys sense Leo al Camp Nou, dos anys a l’Europa League. Dos anys en el soterrani del continent, apartats als inhòspits i desagradables dijous, que retraten la frustrant decadència. Frustrant perquè el Barça, més enllà dels errors arbitrals, no té coartada.
Fins a sis gols va rebre en la seva llar (tres de l’Inter, tres del Bayern) en les dues últimes trobades europeus. Frustrant, a més, perquè l’equip de Xavi es va autocondemnar per la seva inestabilitat emocional i immaduresa futbolística, que li envia a les catacumbes d’Europa. Un lloc que coneix massa bé perquè s’ha acostumat a la misèria, per molt que s’hagin invertit 200 milions en els vuit últims mesos per portar 12 jugadors i acabar en el mateix calabós de sempre.
El Camp Nou, savi sempre, va modular les seves sentències. Va xiular Busquets quan va disparar malament. El va xiular de nou quan va ser substituït (tal vegada eren els seus últims minuts de Champions). Va aclamar Ansu Fati quan va aparèixer en la gespa, mentre Laporta, el president, patia desesperat una altra sagnant nit europea, escortat pels directius del Bayern, que vivien orgullosos un altre còmode triomf bavarès. El drama per al Barça té diversos plans. És un drama esportiu perquè per molt que es vengués que el projecte era competitiu no ha estat així. És un drama econòmic perquè deixa d’ingressar 20 milions. Com a mínim. El club, amb l’optimisme ‘laportià’, havia previst arribar fins als quarts de final.
Palanques que no activen
I hi ha un altre drama que no es veu ni es toca però és igual de dolorós és el reputacional. No està entre els grans del continent el que li allunya de suculents contractes de patrocini en habitar a segona. A l’estiu es va accelerar per a arribar a l’elit activant totes les palanques possibles. Però a la tardor tot s’ha enfangat de tal manera que el Barça ha involucionat fins als pitjors anys de Van Gaal (1997-99).
