«L’Uni és la meva vida, ho és tot, i a Girona soc a casa»

Giedre Labuckiene (Mazeikiai, 1990) té una connexió amb Girona que va molt més enllà de l’àmbit professional. Va venir-hi per primer cop amb 15 anys i el destí ha volgut que el seu fill creixi aquí, a l’escola pública. El seu nom ja forma part de la història de l’Uni.

Acaba d’entrar en el top-3 de jugadores amb més partits de l’Uni Girona. És la segona que més n’acumula a la Lliga Femenina i la tercera en totes les categories... Enhorabona!

No n’era gens conscient. Quan el club m’ho va explicar... (Se li entretalla la veu i aguanta les llàgrimes d’emoció) L’Uni és la meva vida. El meu fill ha crescut aquí, us podeu imaginar què significa... És que ho és tot. Girona és casa nostra.

Somia veure la seva samarreta penjada en el més alt de Fontajau algun dia?

Aquests dies, pensant que soc una de les jugadores amb més partits, he al·lucinat! És com wow! No ho sabia i tampoc m’havia preocupat mai per comptar-ho. Em considero una jugadora d’equip, així que mai he pensat en els meus objectius personals ni, molt menys, que la meva samarreta pugui estar penjada a Fontajau.

Ho veu possible, però?

No, i tant que no! Crec que no m’ho mereixo, no ho sé... Seria molt i molt gros. És de bojos.

Dels 191 que ha disputat, amb quin es quedaria?

El més important per mi? La final de la Copa de la Reina que vam guanyar el 2021, sens dubte. És veritat que va ser una mica trist perquè ens va enganxar en època Covid i no vam poder celebrar-ho gaire amb l’afició ni sentir de prop el seu suport, però, tot i així, va ser espectacular.

I quin seria el pitjor?

El de la temporada passada a Salamanca. Teníem moltes lesions a l’equip i la María Araújo es va tornar a trencar... Em va afectar moltíssim, a part que jo no estava passant per un bon moment de la meva vida personal. Acabar el partit va ser realment dur per a totes.

Recorda el primer cop que va venir a Girona, l’any 2005, per jugar un torneig amb el Vílnius?

Sí, i tant. És curiós perquè la meva vida sempre ha estat connectada amb la ciutat. Vaig venir per primer cop a Girona quan tenia 15 anys i, després, quan vaig tornar encara recordava els ponts i carrers. El torneig que vaig jugar quan era adolescent, els campionats europeus del meu marit (Arnas Labuckas) -que també havia jugat a Girona-... A més a més, va ser el destí on ens vam proposar matrimoni! No sé què passa amb Girona, que per una cosa o altra sempre hi acabem tornant. El destí és màgic i boig.

Ha vist mai el seu marit jugar a Girona?

No. Jo estava jugant a França quan vam començar a xatejar, encara no era el meu marit! Ell ara és a Lituània per la feina i, mentre no hi és, tinc el suport del meu pare per ajudar-me amb el nen. Si no, seria impossible!

Haver de deixar la seva família per anar als partits és la part més difícil, potser?

Per mi, sí. Viatjar és... (Sospira) En especial, quan el meu fill era més petit i es posava a plorar sempre que marxava. Allò em trencava el cor. Ara, en canvi, ha entrat dins de la nostra normalitat. El veig feliç i ja no em sento culpable per haver-lo de deixar. He començat a gaudir dels viatges de nou: menjo amb les noies, puc anar a fer un passeig amb elles, dormir bé... Estic vivint (riu)! Mentre que abans, en canvi, només estava pendent del telèfon. 

Aquesta temporada han encadenat molts desplaçaments i la majoria complicats. Ho ha portat millor, així?

Han estat divertits. He intentat gaudir dels viatges. En funció del lloc, he tingut una habitació individual a l’hotel i he aprofitat per descansar, mirar Netflix o qualsevol cosa que em permetés desconnectar. Hem de ser nosaltres mateixes les qui ens hem de marcar els tempos de la nostra vida. Ja no penso en tornar de seguida quan marxo. Ho porto millor.

La lesió d’aquesta temporada m’ha obligat a parar per primer cop en quatre anys. És difícil per a les noies complir amb totes les responsabilitats

És difícil l’esforç personal que s’ha de fer per ser una bona professional i, alhora, una bona mare i dona?

Aquesta temporada he estat de baixa un mes per lesió i he parat per primer cop en quatre anys. Me n’he adonat com de difícil és per a les noies complir amb totes les nostres responsabilitats. Quan t’hi trobes, no hi penses, només et dediques a fer-ho. Segueixes endavant contínuament... No tens cap moment per aturar-te i dir, «escolta, que t’estàs oblidant de tu pensant en els altres». És feixuc, però ho continues fent perquè és el que toca. Durant el temps que he estat lesionada, he vist que estic fent una gran feina.

És a dir, no té temps per dedicar-se si no és per una causa obligada.

Exacte. El mes que vaig estar lesionada em vaig trobar que l’equip havia marxat a jugar fora i el meu fill era a Lituània per les vacances de Pasqua. No sabia ni què fer amb tant temps lliure! Moments així serveixen per valorar-ho.

Ha trobat la conciliació familiar?

Diria que sí. El meu fill va a una escola pública de Girona i moltes vegades puc anar a portar-lo. També puc acompanyar-lo a la piscina, anem al parc... En general, em puc organitzar bé.

N’ha parlat diverses vegades, però passen els anys i es continua sense tenir una regulació per a la maternitat... Encara s’ha d’avançar molt en aquest aspecte.

Jo no he tingut cap ajuda, m’he dedicat a fer-ho tan bé com he pogut espavilant-me pel meu compte. Tant de bo que les futures mares es trobin amb una situació millor. Però és un procés lent... He sentit que als Jocs Olímpics, les jugadores de seleccions podran estar amb les seves famílies a la Vila Olímpica i està molt bé. Les lligues haurien de prendre exemple.

S’emporta els problemes de l’equip a casa?

Al contrari, m’emporto els problemes de casa a la pista (riu)! A casa desconnecto i no penso en els problemes de l’equip perquè, quan tens fills, et reclamen tota l’atenció. A ell li és igual si he tingut un mal dia a Fontajau, només em vol a mi cent per cent per ell. D’altra banda, quan ell està malalt o passa alguna cosa familiar sí que és difícil concentrar-se als entrenaments.

Com ho separa?

No és gens fàcil. És qüestió de lluitar, no rendir-se i tenir el suport del teu entorn. Amb els anys, hem fet un bon equip amb el meu marit. Confio en ell quan no soc a casa, penso que és important i facilita molt les coses.

Quan vaig firmar amb l’Uni, sentia que no hi podia pertànyer perquè l’equip era massa bo per mi. Amb Sonja Vasic, Chelsea Gray...

Aquesta és la seva quarta temporada al club. Es podria dir que és una gironina més!

Recordo que quan vaig firmar amb l’Uni, el primer any, era l’últim fitxatge del club per tancar la plantilla. Només tenia contracte per mitja temporada i, després, s’havia de veure. A l’equip hi havia Sonja Vasic, Frida Eldebrink, Chelsea Gray... A vegades pensava «què carai hi estàs fent aquí?», «em tallaran el contracte quan passi Cap d’Any», «soc massa dolenta per aquest equip»... Sentia que no hi podia pertànyer, que l’equip era massa bo per mi... Però em vaig esforçar per intentar-ho i per Any Nou el club em va dir: «Et vols quedar dos anys més?» Em vaig sentir molt afortunada. Normalment, no estic gaire segura de mi mateixa i acostumo a pensar que hi ha coses massa grans per mi. Aquest curs mateix, el club em va dir que seria la capitana i no m’ho podia ni creure! És veritat que soc insegura, però també he anat creixent com a jugadora, he guanyat confiança i ho dono tot perquè per a mi l’Uni és casa meva.

Enguany, els resultats no estan sortint com s’esperava. Què li ha passat a l’equip?

No ho sabem. Hem tingut moltes reunions i converses per intentar entendre què ens passa. Totes som molt positives, sense deixar d’intentar-ho mai. Seguim esforçant-nos, però, per contra, seguim perdent. L’equip està format per molt bones persones. Mai hi ha cap retret ni discussió, sinó que treballem molt unides i com una família. Potser ens falta alguna cosa a la pista per connectar com a jugadores, sabeu? Perquè com a persones encaixem totes a la perfecció. Fins i tot, diria que som massa bones. Ens falta algú que sigui més mala puta. A vegades ho penso...

L’objectiu és acabar la fase regular al quart lloc. Es veuen amb opcions als playoffs?

Sí, per descomptat. Anem dia a dia, conscients que hem d’intentar guanyar cada partit. No hi ha cap altre més camí que no sigui pensar en la victòria. No estem conformes amb els nostres resultats i tenim gana per revertir-los.

Aquest dissabte l’Spar Gran Canària es juga el descens...

Serà un partit complicat. És un rival molt atlètic, amb moltes jugadores africanes i americanes. Tenen molt nivell. Crec que ens trobarem un equip similar al Barça CBS, que estava súper motivat. Però nosaltres també ho estem i sabem el què ens hi juguem.

Arribarà a ser la jugadora amb més partits de l’Uni Girona?

Ostres! És molt bonic portar tants anys al club. A la meva carrera, mai havia estat tants anys en un lloc ni havia estat tan a prop d’un rècord com aquest. Significa molt per mi. Que em vulguin retenir a l’equip, em fa feliç.

Sobretot, tenint en compte que és molt complicat trobar l’estabilitat com a jugadora.

Aquesta ha estat la meva prioritat des que soc mare. Vull estar a un bon lloc, que sigui estable, i Girona és perfecte.

Li agradaria continuar al club la temporada vinent?

Per descomptat. No em veig a cap més lloc que no sigui Girona o Lituània. Si em puc quedar, estaré encantada, i, si no, tornaré al meu país. Però no aniré enlloc més.

Subscriu-te per seguir llegint