El professor de Geografia Josep Gordi, degà de la facultat de Lletres de la UdG, coordina el curs de postagrau «Significats i valors espirituals de la Natura». Ara ha publicat el llibre «Arbres i espiritualitat».

Parla dels boscos com els primers santuaris. D'on prové, aquesta idea?

Hi ha documents i restes en diferents boscos de Gran Bretanya que ens esmenten aquest passat, lligat a les cultures celtes, en el sentit que les clarianes dels boscos eren un element especial en territoris que fa milers d'anys havien de ser molt forestals. O el peu d'arbres mil·lenaris havia de ser allò que es diu un espai teofànic, on es manifesta i revela la divinitat. I a l'interior de boscos del centre d'Europa s'han trobat túmuls o enterraments.

Per tant, la idea del bosc com a espai sagrat ve de molt enrere.

Sí, estem parlant d'abans dels grecs i dels romans, d'aquests primers pobles que vivien amb un major vincle amb la natura, que eminentment era forestal.

Quina és la religió o cultura que ha tingut una relació més estreta amb la natura?

Totes les religions, des dels pobles primitius, passant després per les cultures que neixen a Mesopotàmia, evidentment la tradició judeo-cristiana, i després l'Islam. La natura sempre és un referent. És un element que forma part de la predicació, dels textos sagrats, de la transmissió oral... fins i tot, més d'un erudit parla de Gal·lilea o Terra Santa com el cinquè evangeli, com un espai que per ell mateix ens explica moltes coses, ja sigui per la seva climatologia, orografia, la distribució dels cursos fluvials, l'existència de llacs, etc. I la major part de la vida pública de Jesucrist transcorre enmig de la natura.

Les religions actuals, mantenen aquest respecte per la natura?

Amb el temps, cada cop hem anat vivint més tancats en àrees urbanes. I aquesta concentració ha fet que moltes vegades la pràctica de la religió es concentri en espais tancats, en esglésies o monestirs. I s'ha anat perdent, sobretot, en l'Església catòlica. En canvi, l'ortodoxa encara manté molts rituals de benedicció d'arbres, d'excomunicar alguns boscos, de manera que no es poden tocar... i també en el món del budisme es mantenen espais intocables. Hi ha tradicions que han mantingut aquest vincle sagrat de respecte amb la natura fins als nostres dies.

Nosaltres, en canvi, ho hem anat perdent?

Sí. En anar-nos concentrant cada cop més en àrees urbanes, hem anat concentrant el culte a edificis i hem perdut el vincle amb la natura. Molts cops hem reduït la concepció de sagrat a elements arquitectònics. Com a molt, en alguns casos, la toponímia encara ens ho recorda: per exemple, el Montsant, la muntanya santa. Però en termes generals, ens hem anat allunyant de la natura. En ocasions, a alguns cultes als arbres se'ls ha tractat pejorativament com si allò fos paganisme, quan la Bíblia està plena de referències on la natura és molt present, és lloada, és sagrada... però hem anat perdent aquestes concepcions com a resultat de l'evolució de les nostres societats.

Hi ha alguna tradició que ho mantingui?

Sí, hi ha societats que ho han mantingut. Em sorpenen, per exemple, els japonesos, on hi ha una barreja entre l'hinduisme i el xintoisme. Són una societat molt urbana i tecnificada, però han sabut mantenir els vincles de l'espai sagrat lligat a la natura. Allà hi ha espais, illes, muntanyes... que han estat protegits pel valor sagrat que tenen, i fins i tot tenen la condició d'intocables: no s'hi pot matar un animal, ni trencar una branca... El valor religiós s'ha anteposat a altres actes administratius de declarar parts nacionals o naturals que han anat venint després.

El llibre també dedica un capítol a com comunicar-se amb els arbres.

Sí. Cal trencar les pors o els prejudicis a relacionar-nos amb la resta d'éssers vius. La darrera encíclica del Sant Pare, Laudato Si, es fonamenta en el franciscanisme, que entén tots els éssers vius com a germans. I parla del germà llop, del germà arbre... si entenem que això forma part de la nostra tradició espiritual, hem de saber comunicar-nos i relacionar-nos amb els arbres com un acte amb una certa profunditat espiritual. I el llibre acaba donant unes recomanacions perquè cadascú busqui aquest camí de comunicació amb els arbres, com el podria buscar amb altres éssers vius.