lEles potser no llegiran la carta. Arriben al matí, a la residència, com una voleiada d'ocells, es vesteixen de blanc, que és un color universal, i comencen la tasca. Una tasca que, a vegades, deixen a les deu de la nit passades. El ritme s'enceta, sense discjòquei. La casa sembla un museu com un hospital de guerra. Sense més armes que un generós somriure. Són les ferides de la vida i dels anys.

Trucada de porta a l'habitació de cada resident assignat. «Bon dia! Què tal?». Un breu diàleg casolà, sense dret a perdre el somriure. Les habitacions i la casa fan olor de net. Aigua a dojo sobre els ossos adolorits. Una auxiliar és com un d'aquells membres de cossos especialitzats, perquè bona part del dia fan treballs d'emergència. L'auxiliar, quan la trobes per un passadís, la veus caminant amb la mà estesa, apartant-se del cos per desar les humitats humanes.

I després menjar. Menjar, en molts casos, és un problema. Desgana, necessitat d'espassant pel líquid, gustos, al·lèrgies. Ha de menjar tothom. Una auxiliar no dona només menjar. El controla. Sap donar raó d'un judici sobre el profit. És maternal. Sap «mimar». Es torna, per a la usuària, com de casa. Ja és de la família. L'auxiliar esdevé la coneixedora més immediata d'una persona gran.

En grec, la paraula «vell» es diu gueron, i Homer parla dels «ancians, els caps que formaven el consell del rei». L'auxiliar pot ser que no sigui sempre conscient de la seva situació privilegada per la seva proximitat a la persona gran. Però ella ha traspassat les cures que reclamen un cos envellit, masegat per la vida.

Neix en elles un respecte profund per la persona. No cuiden un cos, sinó un ésser humà. Elles també albiren el rostre diví darrere tanta pell arrugada i esquelets descarnats. Per a una auxiliar, el rostre de Crist es dibuixa en el perfil del dolor de la persona gran de la qual té cura.