Històries viscudes»: no em refereixo al títol d'un llibre del qual no recordo el nom del autor. Simplement m'he parat una estona, assegut en un esgraó de l'escala que circumda una sala d'estar d'una residència de gent gran. L'he contemplat, amb curiositat i respecte, aquest cercle humà de vuit dones i cinc homes, ben escarxofats per una migdiada concèntrica, la de cada dia. Cada ú portava escrit, damunt el seu cos estirat, la llarga història de les seves profundes diferències i de la seva indiscutible unitat.
Poca mobilitat de cames, un cos arrugat perquè s'ha empetitit dins el seu estoig de pell, una imaginació com un torrent de muntanya, incontrolable. Allà, amb poca gent, en una sala d'estar habitual, hi havia tot un mosaic de geografies diferents, de llenguatges distints, d'oficis diversos, d'hores i de dies, de treballs, d'alegries i angoixes, trets personals, irrepetibles, però tots humans.
Al mig, circulant amb atuells de geriatria, estovant els coixins o fent servir la grua, les auxiliars, que coneixen cada ú i cada una com un «cangur» de tota la vida i que donen un toc d'afecte indispensable per a l'ésser humà. Cap al tard, els familiars mantenen aquella relació personal que es necessita per alternar amb gent «de la mateixa sang». Un fill gran, casat, emmainadat besa la seva mare immòbil, muda, però viva, conscient, i amb un agraïment silenciós però clar.
I així, cada cas sol retrobar la sang que porta a dins, i es manté desperta la família. Crec que som massa precipitats a dir-nos que els molt grans no tenen coneixement de realitats gruixudes per viure humanament. Un petó del fill, i de la filla i dels germans. És un fet vital. Com ho és un petó, verdader, a un Sant Crist.
