Manel Alias, corresponsal durant set anys de TV3 a Rússia, serà dissabte a la biblioteca Ernest Lluch de Girona per xerrar amb el periodista d’aquest diari Alfons Petit sobre «Rússia, l’escenari més gran del món», que és també el títol del seu darrer llibre.
I vostè volia deixar Rússia enrere...
Vam venir a viure a Barcelona al novembre. Però al cap de poc vaig haver de marxar altre cop a Rússia, i aviat hi torno.
La seva dona és russa i tenen un fill. Com s’ho agafa la família?
Amb preocupació. La idea era que jo portaria una vida diferent, i ens ha sortit al revés. Sap allò que es diu «vine un dia a dinar» però esperes que no vingui mai? Doncs jo vaig dir als meus caps «torno, però si hi ha alguna cosa, tranquils, que vaig cap a Rússia». I pam (riu).
Tenia raó Churchill de dir que Rússia era una endevinalla dins d’un misteri, embolicada amb un enigma?
Sí, i si ho apliques al cap de Putin, encara més. Rússia és molt difícil d’entendre, molt desconeguda però a la vegada en parlem molt, potser pels films de Hollywood que sempre tenien un malvat rus. O per la revolució. Coneixem Rússia malament, i a més, a través de tòpics que sovint no són del tot certs. La prova és la situació actual. A les autoritats europees els costa molt saber com tractar amb el Kremlin. No és fàcil que consti.
En què ens hem equivocat?
Jo ja sabia que hi havia una guerra intermitent a Ucraïna, que es podia reprendre, però no imaginava que podia haver-hi un atac com el que s’ha produït.
Com és en Putin?
És un dictador modern. Fins al 24 de febrer de 2022 se n’havia sortit. A la seva manera, governava un país tan gran i complex com Rússia. I havia eliminat l’oposició, que estava o a la presó a l’exili.
I ara?
És d’hora per dir-ho, però potser acaba de cometre l’error més gran de la seva trajectòria política.
Amb família russa, costa distanciar-se a l’hora d’informar?
M’ha costat molt que no m’afectés emocionalment. En transmetre una notícia intentes que no es noti que t’afecta, seria fer mal servei al periodisme. En alguns moments se m’ha notat més afectat del compte, no n’estic gens orgullós.
Com a periodista, què li sembla que se’ns veti Russia Today?
Ho considero un error. Primer, perquè em sona molt malament quan es tanca un mitjà de comunicació. Encara que el que fa no sigui periodisme, sinó propaganda. Però a més, és regalar a Rússia declaracions dient que occident censura els mitjans que no li agraden. No crec que sigui la via més intel·ligent.
Els mitjans d’occident no menteixen?
En una guerra és molt difícil dir la veritat, cada part intenta enganyar. Però jo, per exemple, he informat des del Donbass rus, per a Catalunya. Tan objectivament com he pogut, alguns espectadors em deuen considerar pro rus i d’altres, pro ucraïnès. Ara bé, a Rússia, la poca informació independent ha desaparegut, no pots ni usar la paraula «guerra». La informació occidental pot tenir un biaix, però no és comparable al que passa a Rússia.
Aquesta guerra és tan simple com bons contra dolents?
Sovint els mitjans volen un titular de blanc o negre. S’oblida que el conflicte al Donbass feia vuit anys que existia. Que la víctima número u sigui la part ucraïnesa, no vol dir que el govern i l’exèrcit ucraïnesos no hagin comès errors. Al Donbass han passat coses greus, moltes comeses pels prorussos, però també moltes pels ucraïnesos. És un fet que els habitants de Donetsk quasi estaven esperant que passés alguna cosa. Es podia haver intentat que el conflicte no anés tan enllà.
Creix la russofòbia.
Ho veig perillós i lamentable. Una cosa són Putin i els oligarques, i l’altra els russos, que també són víctimes de la guerra. Els ucraïnesos són les primeres víctimes, però veuen un sentiment solidari a tot el món. Els russos, molts dels quals estan contra la guerra però no ho poden expressar, veuen com se’ls posa una etiqueta injusta. Aprofito per dir als catalans que, si tenen un rus a prop, el tractin millor que mai, és la millor manera de guanyar-li la guerra a Putin. Perquè el que busca precisament, és aquesta russofòbia.
