Onze anys d’investigació i més de dos d’escriptura li han servit a Joan Esculies per publicar «Tarradellas, una certa idea de Catalunya», una biografia que, a més de repassar la trajectòria personal i política del president, és un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle XX
Ens cal un Tarradellas?
No sé si un Tarradellas, però ens cal entendre la política amb l’experiència de Tarradellas. A partir de la seva figura sabem com hem arribat on som, ara ens cal tarradellisme per saber com sortir-ne.
I què és el tarradellisme?
Concebre Catalunya com un país que té dret a autogovernar-se, però que té uns deures amb el govern central, igual que en té aquest amb Catalunya. Un autogovern que ha d’estar al marge de quin partit governi a Madrid, amb qui ha de pactar de tu a tu. Però el tarradellisme és sobretot la política del bon govern per damunt de l’estipulació.
El pragmatisme que tant usava Tarradellas és l’única política vàlida?
La política no és més que l’art d’intentar viure millor. Si ho aconsegueixes a través del pragmatisme, serà vàlid.
Canvio la pregunta, doncs: el pragmatisme dóna millors resultats les grans idees irrealitzables?
És evident que la forma de gestionar bé l’administració i d’assolir noves competències, és amb propostes pragmàtiques
Tarradellas considerava que l’estabilitat d’Espanya era positiva per a Catalunya.
Sempre és positiva. Fins i tot en una Catalunya independent, seria perjudicial tenir al costat un estat tan gran que fos inestable. Millor que tot li vagi bé a tothom.
Què hi ha de mite i de realitat en la seva mala relació amb Jordi Pujol?
La relació de Tarradellas amb Pujol era més complexa del que s’ha dit. És cert que es va anar deteriorant, però, amb alts i baixos, Tarradellas tenia Pujol per un polític vàlid i hàbil.
I Pujol com el veia?
A Pujol el que més l’interessava de Tarradellas era intentar comprar-li l’arxiu, per això el va ajudar a través de Banca Catalana. Ara bé, al final no li va vendre, per això es van anar distanciant.
Dos egos així, no podien congeniar?
Quan Pujol va visitar Tarradellas el 1970, anava a trobar la història, una figura del passat. I Tarradellas es tenia com una figura del present i de futur.
Puigdemont, amb el seu «exili», aspira a ser un nou Tarradellas?
No ho crec, a Puigdemont, la figura que li interessa és Macià. La diferència bàsica és que Macià i Tarradellas, els anys 1931 i 1977, van voler formar part de la solució. Puigdemont vol formar part del problema. Almenys de moment.
Barrera advertia que els historiadors cometrien molts errors en estudiar Tarradellas. Quins ha comès vostè?
Sempre es pot anar més a fons, en estudiar un personatge.
No em digui això, que aquest llibre té més de mil pàgines.
Ha, ha, algun error hauré comès. Ja ho diran els historiadors del futur. El meu interès era centrar el personatge. Si després hi ha algú que s’hi posiciona a favor o en contra, ja m’és igual. Almenys que no se’n parli sense coneixement de causa.
Era home de caràcter fort?
Deia «jo no em barallo mai amb ningú, són els altres que es barallen amb mi». Era un home amb un humor molt irònic. La veritat és que es barallava amb qui calgués. Això sí, no deia mai renecs.
Tenia mala llet si convenia, vaja.
Tenia la mala llet que tenen els polítics. Sense mala llet, no pots ser un bon polític. Miri què els ha passat als polítics que no tenen mala llet. Sovint s’ha fet d’ell una caricatura, com si només volgués manar i que per això es barallava. El cert és que, al marge de voler manar, tenia una visió política de futur.
Amb els polítics actuals ha passat a la història allò de: «en política es pot fer tot menys el ridícul»?
Ha passat a la història, tot i que ell no ho va dir en el sentit que se li dóna.
Què li preguntaria si pogués?
(Pensa una estona) Si va amagar cartes del seu arxiu. Crec que en el seu fons de correspondència en falten algunes, sobretot del mes de la seva elecció, en 1954.
I ell li respondria que no.
Però jo ja ho hauria preguntat (riu).
