Té gràcia que al país que va crear la picaresca, on el costum és inventar una excusa per acollir-se a la baixa laboral, hi hagi un paio que vol treballar i la seva empresa no li ho permeti, acusant-lo d’estar malalt. Pablo Laso, que va ser base del Casademont Girona entre 1999 i 2002, és una excepció en el panorama laboral espanyol, ell assegura estar sa com una rosa i recuperat de l’infart, i els metges corroboren aquesta afirmació, però el Reial Madrid li mana guardar llit i li impedeix entrenar l’equip de bàsquet. És clar que al Reial Madrid mana Florentino Pérez, i si Florentino considera que algú està malalt, està malalt i no se’n parli més, què en sabran els metges.
-Però jo em sento bé, i el doctor diu que puc continuar entrenant, senyor Florentino.
-Doncs jo et veig mala cara, així que et prendràs aquestes pastilles que et receptaré i et posaràs al llit fins que jo et digui. Recull les teves coses. I en sortir lliura la teva acreditació i el xandall a la meva secretària.
Es podria pensar que el Reial Madrid és tan prudent amb la salut dels seus esportistes que prefereix acomiadar-los a posar-los en risc. El seu propi himne parla de les joves madrilenyes que van alegres i rialleres quan juga el seu Madrid, en el que constitueix un signe de bona salut d’aquestes senyoretes -cap malalt va alegre i rialler enlloc-, però noti’s que en cap moment la lletra fa referència a entrenadors alegres i riallers, cosa que concedeix poder al president per decidir si estan sans. Sempre, és clar, que aquest president es digui Florentino, que als seus molts sabers hi suma els de medicina cardiovascular.
En realitat, s’ha sabut que el màxim directiu de la secció de bàsquet, Juan Carlos Sánchez, i Pablo Laso, no es poden ni veure, o sigui que benvingut sigui un infart si serveix per treure’s de sobre un entrenador molest. Si Laso no hagués patit un infart, s’haurien acollit a un refredat, una conjuntivitis o l’alopècia que sens dubte està afectant l’entrenador i l’incapacita per dirigir un equip de joves amb els cabells intactes. El que estava clar era que el tècnic amb més partits dirigits -per davant del mític Lolo Sáinz que, cal reconèixer-ho, sempre va lluir bona cabellera-, i que en onze anys ha aconseguit 22 títols per a la secció, incloses dues Eurolligues, no se’l podia acomiadar per motius esportius, per més ganes que en tinguessin.
-Pablo, tens mal aspecte. Et trobes bé?
-Perfectament, ja em veu, celebrant un nou títol, don Florent…
-A mi no em repliquis, si et veig mal aspecte és que tens mal aspecte. Això serà el cor. Aquí no pots seguir, al Madrid només hi admetem gent sana.
Els caps de l’esport no tenen cor, això els inhabilitaria per al càrrec. Paradoxalment, ho saben tot de cardiopaties, taquicàrdies, infarts, angines de pit i altres paraules rares que no saben què són ni on es produeixen, però vostè està malalt perquè ho dic jo.
Els desacords de Laso amb la directiva tenen l’origen en l’acomiadament d’entrenadors del planter i en fitxatges realitzats contra el criteri del tècnic, quan aquest hauria de tenir sempre present amb el temps que fa al Madrid, que als despatxos no només saben més que els metges, sinó que també saben de bàsquet més que els professionals. No va agradar tampoc que en una final de lliga contra el Barça, Laso es presentés al partit decisiu en cadira de rodes per haver-se trencat un tendó. Qui representa el Madrid no s’ha de deixar veure prostrat en una cadira de rodes, l’única cadira adequada per a un entrenador és un palanquí portat per subordinats, un tron en cas del president. Una cadira de rodes embruta el prestigi de l’entitat.
Quan un club fa públic un comunicat anunciant que el seu entrenador no seguirà a l’equip per motius de salut, en lloc de ser aquest qui ho anuncia com seria el normal, en realitat està dient que el fa fora. Tot i que Laso sabia que ja era un exentrenador des que van acomiadar el metge de la secció, per negar-se a signar la seva baixa laboral.
-Al meu entendre, Laso està capacitat per continuar entrenant l’equip, senyor Florentino.
- Ah, que creu vostè saber més que jo de medicina? Al carrer, per impertinent.
Sostenia Julio Camba, tan madrileny com només ho pot ser un gallec, que hi ha canalles rossos, morens, cans i calbs, fins i tot amb perruca i els cabells tenyits, però que potser els pitjors siguin els que llueixen barba blanca, com Pablo Laso. «Quines infàmies les que es poden fer impunement amb una barba molt blanca!», advertia l’escriptor. Heus aquí una raó de pes per fer fora Laso, de molt més pes almenys que la d’insistir-li que està malalt. Tot i que per esgrimir-la cal haver llegit, i això ho tenen els dirigents esportius tan prohibits com disposar de cor.
