Vaig conèixer António Guterres davant d’un bufet ben poblat. No incorreré en la grolleria de dir que se’l podria haver confós amb un cambrer, però ningú prestava massa atenció en aquell octubre de 2000 al primer ministre de Portugal, eclipsat per la presència als voltants de l’explosiu Yaser Arafat, del no menys radical José María Aznar o de Shimon Peres.
La percepció de Guterres va canviar quan es va col·locar darrere d’un micròfon. Aznar va emmudir, fins i tot aquella Lola Flores del panorama internacional que responia per Arafat es va concedir una treva. Algú dirà que la propensió a l’anonimat, fins i tot anatòmic, de l’actual secretari general de Nacions Unides li permetia dir la veritat amb la tranquil·litat que ningú li volia prestar massa atenció, i molt menys, seguir les seves doctrines.
Encara que lisboeta, Guterres li deia «Mare Nostrum» al Mediterrani. També va pronunciar un bell al·legat contra «la irracionalitat dels comportaments polítics com el populisme, els nacionalismes violents i els fonamentalismes religiosos». Així parlava el socialista catòlic més de dues dècades enrere, un any abans que l’11S col·loqués al planeta cap per avall.
Entendran que em costi reconciliar a aquell ocellet que picotejava en els bunyols de nata amb l’incendiari que avui agita els fòrums mundials. Des de la seva cultura lletrada amb el reforç d’una enginyeria, s’ha transformat en l’herald de la fi dels temps. El cinquè genet de l’Apocalipsi, o de l’Apocadolipsis en el seu cas, necessitaria una banqueta per a col·locar el peu en l’estrep de la seva cavalcadura profètica. Una vegada muntat en la cadira, no ha estalviat ni una sola invectiva contra les plagues, des de l’epígraf que «estem cavant les nostres pròpies tombes». Cal afegir algunes cites textuals.
Guterres sobre el canvi climàtic: «O detenim la nostra addicció als fòssils o ella ens detindrà. N’hi ha prou de brutalizar la biodiversitat, n’hi ha prou de suïcidar-nos amb carbó, n’hi ha prou de tractar la natura com un vàter».
Sobre el rellotge de la guerra nuclear: «Malbaratem en armes del dia del Judici Final. Estem a un sol malentès, a un sol error de càlcul de l’aniquilació nuclear».
Sobre la crisi econòmica: «La població mundial serà arrasada per una onada de fam i indigència sense precedents, que deixarà un drama de caos social i econòmic».
Sobre les maneres de Putin a Ucraïna: «Rússia és un Estat terrorista que pren com a ostatges plantes nuclears».
Sobre els beneficis de bancs i conglomerats energètics: «Enviïn un missatge clar a la indústria dels combustibles fòssils i als seus financers, que aquesta cobdícia grotesca ve castigant les persones més pobres i vulnerables, mentre destrueix la nostra única llar comuna».
En el camp del socialisme europeu, i Guterres va presidir la Internacional, no es recorda una contundència semblant des que François Hollande va derrotar a Nicolas Sarkozy al crit de «els banquers són els meus enemics». Els portaveus de l’Aràbia Saudita s’han sentit obligats a frenar els ímpetus del genet del gens el·líptic Apocalipsi, perquè «la bondat de les seves intencions només es veu superada per la seva ignorància econòmica».
La meva conclusió és menys globalitzadora. Aquesta persona humil i de mirada acotada que et sembla incapaç de trencar mai ni un plat, atresora la mateixa energia nuclear que el seu pes en urani enriquit, ai de qui la desencadeni. L’home primmirat es transformarà en una Gorgona nietzscheana amb la cabellera embullada de serps, en la Medusa. Lluny queden els temps en què els dirigents mundials no podien ni insinuar que el dia amenaçava pluja per temor al fet que es desplomessin les borses. O els temps idíl·lics en què els secretaris generals de l’ONU havien de passar tan desapercebuts que se’ls exigia un nom repetit, com Boutros Boutros.
S’imposen les jerarquies desllenguades, a l’estil del papa Francesc en el seu «si insulten a la meva mamà, poden esperar-se un cop de puny». En temps finiseculars o escatològics, fins i tot els éssers silenciosos com Guterres prorrompen en udols agònics. Sovint aconsegueixen la dimensió estilística de «el que faci falta» de Mario Draghi que rescata a Europa, encara que els aficionats patriotes preferiran el «per què no calles?» de Joan Carles I. També Guterres ha trobat la seva veu en un crit, per a desencadenar-se de la tutela dels seus dos germans ibèrics més grans, Felipe González i Mario Soares.
