Girona es llança al carrer amb desenfrè

Els ciclistes, sobretot els estrangers, es veuen desconcertats. Els havien assegurat que venien a una ciutat on serien els amos absoluts, on tot els estaria permès, on -ells sí- podrien cridar amb raó «els carrers seran sempre nostres», i tot just llevar-se, sense temps ni de saltar-se el primer semàfor en vermell del dia, s’han trobat una Girona plena de gent pels carrers. «Ens han enganyat», semblen dir les seves mirades, així no hi ha manera de jugar a esquivar vianants al darrer moment. «A aquest pas, haurem de circular pels carrils bici, això és indignant», es diuen entre ells, o això suposo jo, són estrangers i jo no parlo idiomes forans. Són les Fires. No us preocupeu, aviat tot tornarà a ser vostre.

La bona temperatura ha convertit Girona, en el seu primer dia de Fires, en un formiguer de persones, algunes ben mudades, hi ha tradicions que s’han de respectar. Entengui’s Girona en el sentit en què l’entén des de fa anys l’ajuntament: el centre de la ciutat i prou. Als barris -ho sé perquè visc a Santa Eugènia-, la vida continua exactament igual que sempre, avui és un dissabte més, no hi ha ni rastre de les festes de Girona (i que duri). Com que haig d’escriure una crònica de Fires, no tinc altre remei que traslladar-me al centre, quedant-me a Santa Eugènia només podria escriure que faig un cafè a l’hora de sempre i al lloc de sempre, que a la nit va haver-hi una baralla i que els patinets per la vorera causaran una desgràcia. O sigui, un dia més. 

Un matrimoni basc em pregunta si no hi ha a prop del centre algun lloc d’aparcament lliure. Il·lusos

Al centre és diferent. A més dels ciclistes de colors llampants que no entenen què passa, la multitud pren la Rambla, la plaça del Vi, els carrers del Barri vell, la plaça Independència, la Devesa i la zona de Correus i els jutjats. Aprofito per comprar un xoriço en una parada d’embotits d’Extremadura. Un sap que es fa adult el dia que deixa de gastar diners als autos de xoc per gastar-los en cervesa, i sap que es fa vell quan en lloc d’en cervesa, se’ls gasta comprant un xoriço. Encara que sigui un xoriç extremeny.

Un matrimoni basc que acaba d’aparcar el cotxe en la zona blava d’un cèntric carrer, em pregunta si no hi ha a prop algun lloc d’aparcament lliure. Il·lusos.

-Estan vostès a Girona, aquí de franc no hi ha res. Donin gràcies a Sant Narcís d’haver trobat lloc on aparcar en un dia com avui.

Els ciclistes es veuen desconcertats, els havien assegurat una ciutat on serien els amos, i hi ha gent arreu

Amb el xoriço en una bossa em queda encara una mà lliure. Compro un gelat per ocupar-la. Un gelat per Fires. Un gelat a punt d’entrar al novembre és cosa que fins ara només es podien permetre els qui viuen a l’Argentina. Pel meu costat passen turistes amb màniga curta, bermudes i xancletes, i jo mateix m’he hagut d’untar la closca amb protecció solar. Tanco els ulls i penso amb quina il·lusió, de petit, estrenava l’abric que m’havien comprat els pares. Avui, a uns pares que passegessin amb un nen amb abric, els traurien la custòdia. Els temps han canviat, i el clima encara més. Entre tanta gent que va de màniga curta, em creuo amb un noi que porta la llegenda «Ho tenim a tocar» escrita en una samarreta ja vella i destenyida, segurament ni tan sols recorda què és el que un dia va tenir a tocar, potser un viatge gratuït als autos de xoc, tal vegada va estar a punt de pescar un aneguet de plàstic.

A la Plaça Independència hi ha més parades de gastronomia. Una d’elles ofereix melmelada de ratafia i de mojito, un no sap mai on acaba la creativitat i comença la temeritat. A la mateixa plaça hi ha també una estelada adornant l’estàtua d’Álvarez de Castro. Per compensar, l’atracció d’El Ratón Vacilón té ben visible, a dalt de tot, una bandera espanyola. És, per cert, una de les poques atraccions que funcionen en la zona adulta de la Devesa. Una altra cosa és la zona infantil, amb tot obert i plena de nens i adults. El primer dia de Fires és el dia de portar-hi fills o néts, els nens no tenen espera, estan convençuts que el pitjor que els podrà ocórrer en tota la vida és que hagin començat les fires i no haver-hi anat. Ja s’ho trobaran. Un sap per experiència que entre aguantar a casa un nen que sap que han començat les fires, i gastar-se cinquanta euros en un matí, és preferible això darrer. I encara que fossin 500.

Concert de música electrònica al Parc del Migdia

Veure Galeria

Sense sortir de la Devesa, escolto de lluny els crits d’un venedor de l’ONCE, que es fa sentir perquè du micròfon i bafle, fins els venedors de cupons s’apunten al màrqueting agressiu. Una mare du tatuat a la cuixa -a més dels gelats a la tardor, un altre benefici del canvi climàtic és l’escassetat en el vestuari- «14-6-2019», imagino que és la data de naixement del nen que li agafa la mà, no vull imaginar que sigui un número de telèfon de contacte. 

Preservem els bancs de pedra de la devesa, tenen cap a un segle de vida i han vist més culs que un proctòleg

M’assec en un banc de pedra. Un no té gaires oportunitats, a la vida, de seure en bancs de pedra, les administracions els estan eliminant d’arreu, segur que són perillosos per a algú, o atempten contra el medi ambient, o no són sostenibles, o tal vegada són masclistes. Preservem-los. Els bancs de la Devesa deuen tenir al voltant d’un segle, han vist més culs que un proctòleg i només per això ja mereixen respecte. Pel meu davant continuen passant famílies amb nens. Observo que els pares d’avui fan moixaines sense descans als fills, es veu que els nens actuals no en tenen prou que els comprin una fitxa pels cavallets, com era el meu cas, sinó que necessiten, a més, sentir-se estimats, vés quines coses. 

A La Copa, ha acabat un concert infantil, més enllà hi ha una matinal de rock i hi ha comptades barraques obertes. Faig una cervesa. Trobo un conegut amb la família. Saluda al solitari de la cervesa, servidor de vostès.

-Encara ets aquí des d’ahir a la nit? 

Em fa sentir jove. Amago el xoriço que em delata l’edat i espero que l’amic marxi, per tornar a casa, amb la família. Molta gent. Molta calor. Pocs ciclistes. Visca Sant Narcís, que segles després ens ha tornat a alliberar de la invasió.