13 de maig de 2019
13.05.2019
· OPINIÓ

El Girona cau mostrant el reflex de tota la temporada

13.05.2019 | 00:46

El partit era una final i el Girona es veia obligat a jugar preveient tots els paràmetres que comportava un matx com el d'ahir. A casa, davant l'afició i amb l'ultimàtum que representava una possible derrota, els futbolistes que entrena Eusebio Sacristán van saltar a la gespa convençuts del que calia fer per poder guanyar davant un Llevant molt competitiu. Però la imatge que ha mostrat l'equip en el tram final del campionat es va tornar a repetir ahir en un matx molt compromès. Stuani va fer el més difícil. L'uruguaià va fer el primer gol del partit, però a la següent jugada, i amb un Girona que encara no s'havia organitzat defensivament, José Luis Morales va tornar a situar l'empat en el marcador. El gol del Llevant va fer molt mal a un Girona que perdia les esperances de salvació i que a mesura que avançava el partit es complicava les opcions de victòria. Virtualment els gironins estan a Segona A i només un miracle, gairebé impossible, en la darrera jornada els mantindria a Primera.

Lozano, la sorpresa en l'onze.

Eusebio, que fins ara havia alternat un parell de sistemes de joc, va optar per tornar a la defensa de quatre al darrere. Pedro Alcalà i Juanpe van jugar de centrals a l'eix; Marc Muniesa tornava a la titularitat per ocupar el lateral esquerre; i Valery Fernández repetia al lateral dret. Per davant dels centrals i com a pivot va jugar-hi Douglas Luiz. El brasiler tenia la confiança de l'entrenador i gairebé sempre que ha estat disponible s'ha situat a l'onze. Ofensivament, era l'encarregat de donar sortida de pilota quan els centrals disposaven d'aquesta, organitzar el joc quan no tenia pressió i buscar passades per generar accions d'atac. En defensa, era l'encarregat d'equilibrar en una posició on calia controlar molt bé les aparicions d'Enis Bardhi. Al centre, Pere Pons i Àlex Granell ocupaven una zona determinant pel desenllaç del matx. El doble pivot era per als gironins, responsables de mantenir l'equilibri atac-defensa mentre contrarestaven el joc del seu rival quan pressionaven correctament. Sense Borja García, les accions ofensives passaven per les aportacions del Choco Lozano. L'hondureny va ser la gran sorpresa en una alineació que, situat a la banda esquerra, la resta de l'atac quedava a expenses de Portu, que apareixia quan existien possibilitats de córrer a l'espai i de l'uruguaià Christian Stuani, que tot i sortir d'una petita lesió havia de participar en un partit com el d'ahir. L'entrenador del Llevant era coneixedor que per a ells el partit també podia ser definitiu i va sortir amb la millor alineació possible. En atac, Paco López disposava de recursos i plantilla suficient per poder triar diverses alternatives. D'inici, Jason va jugar a la dreta, Enis Bardhi com a mitja punta d'enllaç i José Luis Morales a l'esquerra. Morales era l'home a anul·lar la seva presència constant en les accions d'atac, ràpid en conducció, llest en les accions individuals, amb bona visió de joc i bona finalització portava de corcoll la defensa gironina. Valery Fernández el marcava, però sempre amb l'ajuda en les cobertures de Juanpe o Pere Pons ja que el futbolista és molt perillós quan disposa de la capacitat de recollir la pilota al seu propi camp i portar-la a màxima velocitat a l'àrea adversària per acabar les jugades xutant amb perill. No concedir-li espais i defensar-lo buscant accions de superioritat numèrica era bàsic.

Sense recursos ofensius i massa errades en defensa.

A l'equip d'Eusebio només li quedava una alternativa. Ja no es tractava del sistema de joc o dels moviments ofensius o defensius, l'objectiu passava per plantejar un partit com el del dia del Sevilla. Per condicionar el joc de l'adversari, la pressió havia de ser asfixiant. La posició defensiva passava per jugar avançats en el moment de pressionar i replegar a màxima velocitat per no concedir contracops al rival. Un aspecte decisiu era el psicològic, on l'actitud dels jugadors gironins havia de ser millor que la del seu rival. El partit calia guanyar-lo en totes les fases del joc com podia ser la intensitat, la concentració, les jugades dividides, els duels directes i sobretot la lluita a les àrees. D'inici, la pressió alta funcionava bé ja que el Llevant no podia combinar a la zona de creació i s'evitaven les aparicions de Morales i Jason. Tot i així, per atacar mancava profunditat. Per la banda dreta Valery entrava bé, però a l'esquerra Marc Muniesa es dedicava més a defensar la seva posició. Ofensivament faltava claredat d'idees, les centrades cap a Stuani no portaven perill i s'abusava buscant-les des de qualsevol posició donant tot l'avantatge als centrals visitants. No hi havia cap mena de dubte que si el Llevant disposava d'espais per atacar els aprofitaria. Els atacs dels visitants mostraven perill, es van controlar durant el primer temps però van ser definitius a la represa. A partir de l'empat el Llevant va plantejar el partit de forma molt intel·ligent replegant al seu propi camp i cedint la pilota als gironins. Els d'Eusebio no van moure la pilota amb precisió, la perdien molt fàcilment i no trobaven la manera d'enllaçar de cap manera amb Portu i Stuani. Eusebio cercava solucions amb els canvis refrescant les bandes. Pedro Porro va saltar a la gespa per atacar per la dreta, mentre Johan Mojica feia el mateix a l'esquerra. Els minuts passaven i els visitants van jugar molt bé la part final, segurs en defensa van guardar la seva porteria per acabar guanyant un matx que els donava la salvació.

Semblava impossible.

El Girona es va anar desinflant. Va apagar-se a mesura que s'arribava al final de Lliga i una sola victòria en les darreres vuit jornades l'ha condemnat a baixar a una Segona, que semblava oblidada. Una temporada irregular els ha condemnat a un descens bastant incomprensible, en una Lliga on encara no s'ha vist una idea clara de joc, un sistema definitiu i una alineació coneguda. El descens fa mal a un club que, encara en formació i amb molt recorregut de creixement, veu com el projecte d'Eusebio Sacristán s'ha ensorrat. Sense desenvolupar un bon futbol a Montilivi, el Girona ha estat el pitjor local del campionat, on només ha guanyat tres partits dels dinou disputats. Queden enrere les victòries davant el Madrid, el València o l'Espanyol, l'empat al Camp Nou contra el Barça i l'eliminatòria de Copa davant l'Atlètic de Madrid. El Girona perd una categoria immillorable i la sensació és que podia haver fet alguna cosa més per poder mantenir-se una temporada més a l'elit del futbol espanyol. Sap greu i és una llàstima que només puguem comptabilitzar dues temporades a Primera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook