Algú em va dir, que Míchel havia dit aquesta setmana al vestidor, que si l’equip guanyava al camp del Cartagena el Girona FC pujaria de manera directa. I vist el que va passar a Cartagonova, sembla que els jugadors no es varen creure el seu tècnic.

Míchel considerava el partit d’ahir el més important dels sis que restaven fins al final del campionat... Perquè el tècnic estava convençut que després d’això caurien els quinze punts que restaven, sense deixar-ne cap pel camí.

De fet, la jugada no era altra que repetir els set triomfs seguits que el Girona FC ja va sumar l’any passat amb Francisco a la banqueta, també a la recta final de la lliga. I per si no n’hi havia prou, aquest any calia fer-ho més emocionant, amb un plus de gols a favor, que equilibressin la diferència golejadora que ja era desfavorable amb els rivals.

Però ensorrada en un quart d’hora l’opció de Míchel, el que cal ara és anar a la tàctica de Salamero, que ahir a la ràdio també donava per bona l’opció de guanyar set partits seguits, comptant que aquests fossin els tres darrers de la lliga regular i els quatre de la promoció. O sigui, diferent camí, per idèntic final.

És clar que amb la dinàmica que ha mostrat l’equip els dies del Màlaga, Saragossa, Real Societat i Cartagena, ara hi ha qui pensa que fins i tot pot costar entrar a la promoció. I potser no es va massa errat amb aquesta idea, si l’equip no es capaç de tornar a agafar la línia de joc que havia portat fins fa un mes.

El càstig continuat a Samu des del dia que va titllar de pallasso Míchel; la desaparició a l’onze de Pol Lozano aquestes últimes jornades; les mancances que suposen les múltiples baixes; i el fet de trobar a faltar algun jugador que hauria de ser clau en moments claus, com Borja García, han portat l’equip a una imatge irreconeixible.

Una imatge que s’ha de recuperar ràpidament, perquè potser no hi haurà festa grossa al Plantío la jornada quaranta-dos, però ha d’haver-hi festa la jornada quaranta-sis allà on toqui.