L’exjugador i ara tècnic va parlar la setmana passada en una entrevista a la 2a Jornada Esport i Salut del Diari de Girona, que aquí reproduïm, de temes com la nutrició, l’aspecte psicològic, els joves i la base, o el seu futur a Montilivi. A Girona, segons va revelar, hi està «còmode» i vol quedar-se.
Com ha canviat el control de la nutrició i la salut de quan era jugador a ara que és entrenador?
Fins a l’ordre del dia, el nutricionista és un membre més de l’staff tècnic. En la nostra època això no existia, era el doctor qui feia els menús -sobretot als viatges-, però en el dia a dia era la teva mare qui decidia què menjaves. Qui tingués més cultura esportiva ho portava millor. Era menjar pasta el dia de partit. Ara hi ha un especialista i cada jugador té la seva pròpia dieta.
Sergi Mateo fa un menú adaptat a cada membre de la plantilla?
Sí. Els posa les quantitats individualment i els diu què ha de menjar cadascú. Nosaltres li enviem el planning setmanal amb les càrregues d’entrenament i, en funció d’això, tria un menú diferent en carbohidrats, proteïnes, grasses…, per a cada jugador. També depèn del pes, la posició al camp, la capacitat de rendiment, com tolera cada aliment … Portem cada composició corporal a la nutrició. És un treball molt important perquè cada quilo de més el nota el jugador.
Ha parlat algun cop sobre la importància de l’aspecte psicològic. Se’n va adonar a partir del debut amb el primer equip del Rayo?
Va ser l’any 1993. Hi havia moltes expectatives. Jo era un noi de Vallecas, d’una família molt humil, encara que tingui estudis, i de cop em va venir un boom debutant contra el Barça amb 18 anys. També anava a la selecció espanyola en edat juvenil... Tenia tot el focus a sobre. En comparació a altres esports, el futbol està molt més socialitzat i és més mediàtic. De no ser ningú, tothom va començar a parlar de mi. Ho vaig patir un munt.
Fins que un dia es creua amb Juande Ramos i li dona la llum.
Exacte. La realitat era que tenia pors i no sabia com afrontar-les perquè no tens eines. Necessitava un especialista perquè si no, no te’n surts. A més, vaig estar-me quasi dos anys sense jugar gaire. Havia passat de ser un jugador molt important de la base, a no tenir protagonisme i no entendre el per què. Ningú a la família venia de ser professional al futbol, era una situació nova per tots i no sabien com ajudar-me. La responsabilitat és compartida, però qui portava la càrrega era jo.
«Segueixo utilitzant el psicòleg per explicar-li els meus problemes diaris amb els jugadors»
Segueix utilitzant el psicòleg?
Sí, sí. El segueixo utilitzant. Tinc una persona a qui li explico els meus problemes diaris amb els jugadors. Soc el gestor de 25 persones i ell m’enfoca perquè els pugui guiar com vull. No deixen de ser 25 caràcters diferents, cadascú necessita quelcom diferent. A vegades el jugador no veu gaire bé que una persona aliena intervingui. Per tant, jo l’utilitzo a ell perquè m’ajudi a mi i així tenir controlat l’entorn del dia a dia.
Vostè seria com el psicòleg dels 25 jugadors?
El psicòleg és meu, però com que soc entre cometes el líder del grup he de saber gestionar 25 persones diferents i també d’edats diferents. Hi ha jugadors de 18 anys i d’altres de 35. N’hi ha que han passat per moltes etapes, d’altres les comencen... Cadascú requereix un diàleg diferent i una forma d’expressar-te també diferent.
Es veu reflectit en els joves que entrena?
El caràcter i la maduresa dels nanos no canvia. Potser ara les xarxes socials han fet que siguin mes coneguts des de ben joves, però al que s’exposa el jugador quan arriba al mon professional és nou per tots. Cadascú ho porta com pot. Arnau sembla un veterà i Artero, en canvi, és mes com jo. Li costa més expressar-se. És un procés diferent, però cap dels dos és millor o pitjor encara que tinguin la mateixa edat (són del 2003). S’ha de saber conviure amb ells. Arnau no necessita ajuda, se li han de donar alguns cops, i Artero sí que la necessita.
De tant en tant, li dona tocs d’atenció a Arnau.
Sí, se’ls mereix (bromeja).
Amb què va ajudar-lo a vostè el psicòleg per començar a sortir del pou?
Em va ajudar a aconseguir el meu màxim rendiment i poder fer el que m’agradava divertint-me i amb alegria. S’ha de saber deixar anar la pressió i saber-la portar. Tots tenim ansietat i pors, però hi hem de conviure a través de la respiració, meditació, control de pensament… Són eines.
La motivació és gairebé tan important com la qualitat innata que puguin tenir els jugadors. Com s’aconsegueix?
Faig servir molt el tu a tu amb el diàleg personal. És la base. Mai he enganyat a cap jugador ni li he dit alguna cosa que no sentís. Aquesta és la principal motivació que tenen respecte a mi, però en l’àmbit col·lectiu fem servir vídeos nostres, de familiars, la ciutat, l’afició... Això els ajuda. Tant bon punt vaig arribar al Girona, vaig demanar als que s’encarreguen de la publicitat al club que posessin un cartell d’«orgull gironí» i «fes història» al vestidor. Necessito que ho vegin cada cop que entrin per la porta als entrenaments. Hi ha molt feedback perquè el nostre dia a dia és clau per aconseguir objectius.
El Míchel futbolista s’hauria entès amb el Míchel entrenador?
Al principi hauria sigut un Samu (riu), però després sí. En la meva primera etapa, que va ser una mica errònia, no ho hauria entès gaire, però després sí que te n’adones. L’experiència et dona més coneixements. Quan ets jove, ets un ingenu. Vaig saber aprendre amb el temps.
«El reconeixement més gran que poden tenir els joves és el del grup. Arnau està del tot integrat i Stuani el mira de tu a tu»
Confia molt en els joves. Quina salut té la base del Girona?
Ha sigut una gran sorpresa i m’he aprofitat del treball de tota la gent del club. Tenen un mentor, un preparador físic personal, el City està darrere seu, hi ha treball de vídeo específic per ells, fem correccions individuals... Estan en molt bones mans i m’he trobat amb un nivell molt alt del planter del Girona. La idea és que continuï creixent. L’única por que tenim és que no s’aturin individualment perquè són molt joves i estan guanyant uns diners importants, a vegades ocorren coses... Sempre els dic que el major reconeixement que poden tenir és el del grup i no el dels de fora perquè l’entorn pot perjudicar-los. Arnau està súper integrat i Stuani el valora com un company important. El seu major èxit ha de ser haver-hi entrat i que Stuani el miri de tu a tu.
Renovarà amb el Girona?
Estic convençut que continuaré. Soc feliç i vull aconseguir l’objectiu de l’ascens. Lluitarem per això. Si per desgràcia no l’aconseguim, m’agradaria treballar per lluitar-lo un altre cop.
