La nit havia de ser perfecta. Massa maca per ser real. Però ho va ser. Van ser molt pocs els privilegiats que van poder ser ahir a Tenerife per viure en directe la final del play-off d’ascens a Primera Divisió. Tots els esforços, que no van ser precisament pocs, del mig centenar d’aficionats que van desplaçar-se fins a l’illa van valer la pena. A part dels familiars de la plantilla que van viatjar amb el xàrter del club i també van acompanyar-los a la grada visitant. El Girona sabia que no estava sol a l’Heliodoro i que, per descomptat, tenia el suport de tota una ciutat al darrere que els esperava impacient a la tornada amb una gran rebuda a l’aeroport.
Pels carrers de Santa Cruz es respirava l’ambient d’un dia gran. Tots els tinerfenys donaven per fet l’ascens dels de Lluís Miquel Ramis. Només calia veure tot el dispositiu que hi havia muntat al Cabildo amb un escenari que no li mancava detall per a la suposada celebració posterior. S’ho van haver de menjar amb patates. Els gironins somiaven que aquest cop seria diferent, que el destí no podia ser tan cruel i que la història havia d’acabar al revés i amb la moneda caient de cara. Alguna força sobrenatural els ho deia. El Tenerife havia de ser el Girona dels darrers anys; i el Girona havia de fer d’Elx o Rayo Vallecano. «Nosaltres ja hem fet tot el que estava a les nostres mans. Ara només falta que els jugadors s’ho creguin», comentava un aficionat en les hores prèvies al partit. Això sí, la confiança amb els de Míchel Sánchez era màxima. Sobretot, després de la gesta aconseguida a Ipurua per demostrar a tothom que mereixien l’ascens més que ningú. Així els ho van fer saber abans d’anar cap a l’Heliodoro, anant-los a donar suport a l’entrada de l’hotel Silken Atlántida -on s’allotjava l’equip- en el moment que pujaven a l’autobús i després fent bandera de l’orgull gironí caminant tots plegats cap a l’estadi escortats per la policia i sense perdre’s l’última hora de l’Estudiantes-Bàsquet Girona que va donar-los la primera alegria. No seria l’única. Per part del club, ningú va fallar a la cita. Fins i tot, Marcelo Claure va arribar just a l’hotel per rebre el Girona acompanyat de la seva família. Al hall feia estona que esperaven Pere Guardiola o el regidor d’Esports de l’Ajuntament de Girona, Àdam Bertran. Tothom anava amunt i avall, intentant mentalitzant-se per tots els escenaris possibles. Encara que tots fossin difícils d’imaginar.
Com s’esperava, l’Heliodoro sí que va ser territori hostil. L’ambient no va defraudar, deixant clar que s’hauria de patir per guanyar. S’hi deixarien l’ànima. Costés el que costés. Tot l’estadi, ple de gom a gom amb 22.077 espectadors, va posar-se dempeus per cantar l’himne del Tete. Impressionava, de veritat. Així com la gran pancarta que van despenjar a la grada en la qual podia llegir-se: «Adelante sin temor a la meta final. Tu coraje y tu valor no conoce rival». Alhora, cridaven «si se puede», «Tenerife», «a por ellos» i es feien un tip de xiular per mostrar la seva desaprovació envers els gironins quan des de megafonia van anunciar l’onze de Míchel o cada cop que el conjunt blanc-i-vermell tenia la pilota. Per més que animessin, era impossible que se sentís l’afició del Girona. Però hi eren i ja poden dir ben alt que són de Primera.
