L'autor d'una obra d'art amb segell propi

«Excel·lent! Et felicito! Un deu!» li etziba una dona gran mentre passa pel seu costat. Assegut a la terrassa d’un bar de la Devesa, intenta fer un cafè amb gel. Li costa. Entre glop i glop, una foto. Una altra. I una altra. I encara una altra. El glaçó s’ha fos. És igual. «Oh i tant que sí, només faltaria». Cap mala cara. Tot somriures i predisposició. «Ells són el Girona», diu. L’escena és del setembre passat quan veure l’equip a dalt de tot a la classificació era, per tothom, una anècdota. Vuit mesos després, l’escena es repeteix. El glaçó es torna a fondre sense que hagi pogut fer cap glop de cafè. És igual. «Juguem per ells», repeteix. Té clar que el que ha fet el Girona és «història» i defuig voler acaparar protagonisme. Com quedarà per a la història aquest equip? EuroGirona, SúperGirona, Xuixo Mecànic? «Només vull que l’afició se senti orgullosa de l’equip. Juguem per ells», reitera una persona que irremeiablement veurà com el seu nom va lligat al del club per sempre més. Perquè sí, l’obra d’autor que ha aconseguit fer a Montilivi des que hi va arribar l’estiu del 2021 i que enguany ha dut a l’excel·lència, ha de dur, per força el seu nom. «El Girona de Míchel» és com serà conegut aquell equip petit i humil que, valent i atrevit, es va atrevir a mirar als ulls a tots els grans sense complexos i va aconseguir fer-se un lloc a la seva taula. Com? Doncs amb un joc diví, a l’abast del Dream Team de Johan Cruyff (1988-95), el Barça de Guardiola (2008-12), la Taronja Mecànica del 1974 o el Brasil de 1970. I tot plegat, amb el mèrit d’haver-ho fet amb seixanta milions de pressupost i el tretzè límit salarial de Primera. 

Algú podria pensar que és extraterrestre, que no és humà. I podria tenir certa lògica, perquè ningú s’imaginava que guiaria el Girona cap a la classificació per a la Champions League amb una tercera posició estratosfèrica. Ni ell mateix, optimista de mena i que, igual que quan va arribar tenia clar que ascendiria l’equip a Primera, l’estiu passat va veure que hi havia un punt de màgia a la plantilla, i va pronosticar que podia acabar «entre els vuit primers». Més amunt, no. I ara! Però sí, és humà i ho demostra en el famós dia a dia al vestidor, el gran secret d’aquest equip. És humà perquè és capaç de treure temps d’on no el té per atendre tots els aficionats que el reclamen o per anar a una cèntrica escola de la ciutat a deixar-se entrevistar pels alumnes. I és humà perquè després de derrotar el Barça i certificar l’accés a la Lliga de Campions el primer que va fer, amb els ulls plorosos, és anar a darrere la banqueta a fer un petó a la seva dona i als seus fills.

A Vallecas és Míchel I; a Girona és Míchel Català. Aquest és el càntic que ha fet fortuna i que a Montilivi se sent per animar-lo i agrair-li tot el que està fent. La normalitat amb què va decidir aprendre la llengua i endinsar-se en la cultura catalana ha captivat molts seguidors gironins i n’ha atret molts d’altres d’arreu de Catalunya. «És una qüestió de respecte i educació. M’ho van ensenyar els meus pares», diu ell amb una naturalitat aclaparadora sempre quan se li pregunta. La realitat és que Míchel ha fet del català la llengua vehicular a les conferències de premsa i ara fins i tot quan parla castellà se li escapa alguna catalanada. 

Dos anys després d’aterrar a Girona per primera vegada i de pensar que Quique Cárcel l’acollonava quan amb l’equip en posicions de descens a Primera RFEF el va voler renovar, Míchel és llegenda a Girona. Ídol i referent per una afició que és ben conscient que té un tresor d’entrenador i de persona a la banqueta. Fins i tot ben segur que més d’un pagaria per tenir-lo un cop l’any a sopar a casa, com tenien l’honor de fer-ho i gaudir-ne els primers veïns que va tenir a Girona cada divendres durant la primera temporada del tècnic a la ciutat. 

Carregat de feina i compromisos fins a dalt de tot, Míchel no ha canviat. Atent i generós amb tothom, continua jugant a pàdel amb els companys de sempre, anant en bici o passejar pels camins de ronda de la Costa Brava o la Garrotxa quan pot escapar-se. La feina se li multiplicarà la temporada vinent amb dos partits quasi cada setmana d’allò més exigents. Aquest és el gran repte personal que s’ha marcat pel curs entrant, saber gestionar un any amb tres competicions i una plantilla més llarga per encarar-les amb garanties. No ho ha fet mai fins ara, perquè com bé cal tenir present, aquesta és tot just la segona temporada sencera de Míchel a Primera. En les altres dues, i ell sempre ho recorda va ser destituït al Rayo Vallecano i a l’Osca. La seva sort serà la sort del Girona.