Deixeble de Pierre Bourdieu al París dels anys seixanta, la veu de Marina Subirats ha estat molt present en el debat intel·lectual a Catalunya al voltant de l’educació i les desigualtats socials, especialment envers les dones, des de fa dècades sense oblidar el seu pas per la política a Barcelona.

La relació entre mares i filles és estructuralment perversa. La frase és seva. Me l’argumenta

És una frase una mica provocadora, però en el fons penso que és així. La relació entre mares i filles s’ha analitzat poquíssim, perquè, precisament, és una relació perversa i que socialment és complicat entrar a parlar-ne.

Per què?

Perquè se suposa que les mares estimen moltíssima a les filles, però, en canvi, el que s’ha hagut de transmetre històricament de mares a filles és aquesta mena de limitació que en algunes societats tenen una forma de mutilació física - embenar els peus de la cultura xinesa o l’ablació en cultures africanes, i en altres és més subtil. A la meva edat, que ja és propera als vuitanta, em trobo amb amigues que em diuen que «això em passa perquè la meva mare no em va estimar». I això ho creuen perquè, en aquella època, les mares els hi van haver d’intentar imposar idees que elles no volien

Si aquí hi hagués una mare de trenta anys diria que ella no transmet aquests estereotips a la seva filla. S’estaria equivocant pensant això?

Aquesta dona també està transmetent molts estereotips a la seva filla sense que ella sàpiga que ho fa. Per exemple, la mare està pendent molt del seu aspecte, del seu maquillatge... I les filles ho perceben. No transmeten la submissió, perquè la dona ha deixat de ser submisa, però sí que transmeten condicionants com els que, per exemple en parla molt bé la filosofa feminista Amelia Valcárcel, sobre que les dones sempre han d’agradar, «La Ley del agrado», ho anomena ella.

Aquests estereotips no només arriben a través de les mares.

No, no només. Hi ha alguns aspectes que les mares ja no transmeten, però que els mitjans de comunicació i la publicitat transmeten, uns estereotips molt més marcats, tant de masculinitat com de feminitat. I d’una manera molt més efectiva.

Més efectiva?

Sí, perquè davant de la imposició de la meva mare que em deia que em quedés a rentar els plats jo em podia rebel·lar dient que allò no era just, que els meus germans també ho havien de fer; encara que m’hi hagués de quedar igual. Ara és diferent, és una seducció que et parla que si et tenyeixes, et pintes, vas amb talons... Estaràs molt més guapa i et faran més cas. Tornem a la dona objecte.

Això no ha canviat?

El que es posa per davant ja no és la submissió, és el model de dona molt forta. Té poder i pot ser agressiva, però sempre ha d’anar acompanyat que la dona ha de ser seductora i atractiva per als homes. Vestits cenyits, talons impossibles... Tenen poder, poden ser la primera ministra d’un país, però en la mateixa manera que demostren aquest poder, en la seva imatge, encara hi ha la submissió.

Tornem a la mare de trenta anys. Què ha de fer combatre aquests objectius si, realment, vol inculcar unes altres idees a la seva filla?

Fer de veu crítica. Estant al costat de la seva filla quan aquesta veu un anunci i explicar-li que «veus com amb aquests talons no caminaràs bé» o, per exemple, que «la princeseta del conte no és sempre la que ha de ser rescatada pel príncep i que, sovint, és ella qui l’ha d’ajudar».

Estem parlant molt de filles, però les mares també tenen fills.

S’està intentant acostar els homes cap als models de «noves masculinitats». Per canviar unes transmissions de gènere on als nens els seguim inculcant la duresa. La por dels pares és que els seus fills «no siguin prou homes». Se’ls educa tallant la seva capacitat d’empatia amb la frase típica que «els nens no ploren».

Això té conseqüències a la llarga?

Una de les coses que més he estudiat són les esperances de vida. Ara la dels homes és més curta que la de les dones. I és perquè moren de masculinitat, en gran part. A Espanya per cada dona de vint anys que mor, moren tres homes. Molt pocs de malaltia, la majoria de masculinitat. Suïcidis, accidents de trànsit, drogues, homicidis i accidents en esports de riscs són les principals causes de mort en homes joves avui en dia. És dramàtic la quantitat de temps que destinen a socialitzar per reafirmar la seva masculinitat.

Educar igual als fills que a les filles, però després quan el govern de torn vol eliminar els concerts a les escoles que segreguen per sexe, no ho acaba aconseguint.

Les escoles segregades són, fonamentalment, escoles religioses. Escoles que depenen de l’església que té els seus interessos.

Però no tothom que porta els nens a una escola que segrega va a missa cada diumenge. Hi ha gent en defensa els resultats.

La majoria d’estudis que demostren que les nenes que han anat a escoles només de nenes tenen millors notes que les que han anat a escola mixta estan basats en escoles d’alt nivell socioeconòmic. Són escoles d’elit i això vol dir que és un alumnat provinent de famílies d’alt nivell cultural i que són escoles amb mitjans molt superiors al d’una escola pública...

Per tant...

Per tant, estem atribuint els bons resultats a què sigui una escola només de nenes quan, en realitat, la variable clau és la classe social. I, per tant, si féssim una escola només segregada com pretén l’església, i ho sé perquè vaig estar molts anys al consell escolar de l’estat i vaig escoltar el que deien els representants dels bisbes, en molt poc temps les escoles només de nenes tindrien menys recursos, menys professorat i es començarien a deixar de banda assignatures dures. El gran salt educatiu a Espanya es fa, per no parlar ja del temps de la república, el 1970 amb la llei d’educació que contemplava les escoles mixtes.

Amb quins resultats?

Al final dels anys 70 ja hi va haver més nenes fent Batxillerat que nens, quan als finals dels 60 era al revés; al final dels 80 ja hi havia més noies estudiant a la universitat que no pas nois. L’escola mixta ha estat el gran salt educatiu per a les dones a Espanya, si ara tornéssim a l’escola segregada, això tornaria a canviar.

Va ser regidora d’Educació a Barcelona. El feminisme, com l’ecologisme, han estat assumits per una esquerra que, però, potser està massa de banda els conceptes de classes socials?

Hi ha una transformació molt de fons. La classe treballadora que havia donat lloc a sindicats forts i a una esquerra forta al llarg del segle XX s’està descomponent. La indústria està marxant, no hi ha llocs de treball... Segueixo el que està passant als Estats Units on hi ha moltes morts per desesperació entre homes blancs que veuen que els seus llocs de treball, a Detroit i a altres grans ciutats industrials, han desaparegut. El seu món s’ha acabat.

Així esquera feminista i ecologista?

La nova esquerra és el feminisme i l’ecologisme sempre que assumeixi, també, els temes de desigualtats socials. I crec que ho està fent. S’està refent un pensament d’esquerres, però s’ha d’encaixar bé perquè, lògicament, dins del feminisme hi pot haver gent de dretes i perquè l’ecologisme també pot ser mirat amb recel per part d’una classe obrera com se li van tancant les fàbriques.

I el perill que les classes treballadores s’acostin, cada cop més, a partits de dreta extrema?

Està claríssim. La gent que se li ha desfet el seu nom està furiosa i si surt algú que va contra l’establishment s’hi apunten. S’ha vist als Estats Units, a França amb gent decebuda, desanimada... És un perill brutal, perquè si no es reconstrueix un món més solidari podem tenir uns feixismes terribles.

Com recorda el seu pas per la política? Agredolç ha comentat algun cop.

La meva sensació personal de la política és que esgotadora. Jo mai he volgut fer carrera política, però simplement em vaig trobar en dos moments en els quals se’m va oferir dues feines en temes que havia estat treballant com van ser l’Instituto de la Mujer i la regidoria d’Educació a Barcelona.

Temes que li agraden.

Em vaig adonar que no tens vida pròpia, que facis el que facis seràs criticada i que, en definitiva, la política és molt difícil. Sovint sents que «els hi agraden molt les cadires», però jo com a regidora de Barcelona cobrava una mica més que a la universitat, poc més. Com a catedràtica era respectada, i com a política quan tot just acabava d’arribar, ja m’esperaven per escridassar-me a l’entrada d’un ajuntament per un tema sobre el qual jo no hi havia intervingut.