Temps era temps, el bèlit es jugava a tots els carrers i places, a tots els barris, a totes les ciutats. Era divertit, emocionant, competitiu, cohesionador i assequible per a tots els públics i butxaques en una època en què aquestes anaven ben escurades. Era una mena de beisbol de batalla on la glòria era per aquell que era capaç d'enviar un tros de fusta a Can Pistraus. Després, van arribar les pantalles i tots els carrers es van buidar. Tots menysels del barri gironí de Sant Narcís, on els veïns han seguit jugant per no perdre aquelles velles grans sensacions. Avui l'Associació Cultural del Bèlit agrupa una quinzena d'equips, celebra tornejos anuals i fins i tot acull un Campionat del Món. Són els màxims custodis d'un joc ancestral, més vell que l'anar a peu, entretingut i sorprenentment universal, doncses practica arreu del món. Però només a aquells llocs que han sabut apreciar els enormes beneficis de jugar al carrer. Com a Sant Narcís, on el bèlit és l'esport "nacional".
