Basada en la pel·lícula Almas de metal, i produïda per Jonathan Nolan i J.J. Abrams, Westworld va provocar una previsible divisió de percepcions: hi havia qui la validava com un excel·lent exemple de la bona forma del fantàstic, però també qui li retreia la dilatació narrativa de bona part dels seus episodis. Més enllà dels debats, veient l'inici de la segona temporada queda clar que Westworld ha vingut per quedar-se.
Sense explicar més del compte, es podria dir que la segona temporada comença amb el perfecte equilibri entre la dependència d'uns fets ja explicats i la necessitat d'obrir nous fronts narratius. Per descomptat que aquesta entrega, com s'ha dit i redit, tractarà sobre la rebel·lió de les màquines en el parc temàtic dedicat a l'Oest americà, però també introduirà noves trames sobre la companyia que el va construir i, sobretot, sobre la presa de consciència dels «amfitrions» respecte als humans. Per damunt de tot, Westworld és una agra reflexió sobre aquest gust col·lectiu pels simulacres, però també una faula gens convencional sobre la crueltat humana. Té molt mèrit fer-ho en un context tan sofisticat visualment que juga, a més, amb unes atmosferes enigmàtiques molt pròpies de les sèries més populars d'Abrams.
El primer episodi de la segona temporada té una clara vocació introductòria, però amb tot manté la capacitat de generar imatges d'impacte (la que tanca el capítol és senzillament extraordinària) i aconsegueix explicar nous matisos sobre els personatges principals. A tot això no li és gens aliè el seu magnífic repartiment, encapçalat per Evan Rachel Wood (esplèndida de nou en la pell de Dolores), Jeffrey Wright, Ed Harris, Tessa Thompson, Luke Hemsworth, Rodrigo Santoro, Talulah Riley, Gustaf Skarsgård, Simon Quarterman, Fares Fares i la gran Thandie Newton, que hauria de començar a guanyar tots els premis haguts i per haver per la seva interpretació de Maeve Millay.
