La senyora March visita la seva pastisseria preferida. Als carrers de Manhattan els arbres han perdut les fulles i les flors de Pasqua decoren els aparadors. La senyora March es posa nerviosa en situar-se al final de la cua, perquè interactuar amb la gent li provoca una certa aprensió. Patrícia, la dependenta, celebra la seva arribada i li comenta quant li agrada l’última novel·la del seu marit George. També, l’orgullosa que s’ha de sentir perquè s’hagi inspirat en ella per crear el personatge principal, Johanna.

La senyora March no acaba de comprendre a què fa referència. Què li ha fet pensar a la Patrícia que ella, una dama elegant i refinada de l’Upper East Side, amb els seus guants de cabriteta verda menta i la seva roba distingida, pot tenir alguna similitud amb una desgraciada, feble, patètica i antipàtica prostituta de Nantes?

La señora March (Lumen) és una rara avis dins del món editorial. El primer llibre de Virginia Feito, madrilenya de naixement, ha estat escrit en anglès i publicat als Estats Units amb gran èxit de crítica i públic abans de traduir-se al castellà per Gemma Rovira. La protagonista de la novel·la, per si en quedava algun dubte, és aquesta senyora March sense nom. Una dona de classe alta que sempre ha fet el que els altres n’esperaven, que no només tem que els seus coneguts creguin que Johanna està basada en la seva persona sinó que sospita que el seu marit pot ser un assassí.

Un dels elements més destacables rau en l’habilitat de Feito per generar inquietud a través de les seves descripcions i en la selecció dels adjectius escollits per emfatitzar el text en un sentit contraposat al dels seus substantius («blanc repugnant», «amenaçadorament optimista», «els successos dels últims dies la incomodaven com a mosques encebant-se en un cadàver»). Aquest recurs, emprat de manera constant, genera un desassossec que acompanya el lector capítol a capítol. Tant és així que, malgrat que en alguns capítols l’acció s’alenteix per perfilar detalladament la protagonista, la sensació de neguit no desapareix en cap moment.

El focus se centra de manera persistent a la senyora March fins al punt que podríem afirmar que ens trobem davant d’una falsa tercera persona. És a ella a qui escoltem, la que ens transmet a cada instant el seu estat d’ànim. Des de la seva percepció de la gent que l’envolta fins a les raons de per què determinats esdeveniments la pertorben.

No importa que vista roba cara, visqui en un apartament de luxe i tingui assistenta. La señora March és un fidel reflex de la societat actual. Estem davant una dona tan preocupada per les aparences o pel que altres opinin sobre ella que s’ha perdut en aquest abisme i en el fons no es reconeix al mirall. Una espectadora de la seva pròpia vida, com passa a tants que viuen sota el jou del número de likes, l’abast de les seves publicacions o les estadístiques que els indiquen el dia i l’hora a què han de parar el seu món per mostrar-ho a els altres.