Cómo conocí a vuestra madre era un clar intent de repetir la jugada de Friends amb un humor una mica més punyent i orientat a les dèries sentimentals de principis del segle XXI. I funcionava, com a mínim durant les seves primeres quatre temporades, perquè aconseguia desmarcar-se del model amb ús més irreverent d’aspectes formals com el punt de vista (aquells episodis en què les nits de Barney Stinson acabaven posant la vida dels protagonistes cap per avall), la pròpia estructura de la comèdia romàntica tradicional, de la que en formava part sense rendir-li un excés de reverència; o els seus tocs surrealistes, que sovint eren el que arreglaven un mal episodi. Se la van acabar carregant per aquesta mania d’allargar-ho tot fins a la desesperació, que a més va comportar una inexplicable domesticació dels personatges, però almenys es podia vantar d’haver trencat amb algunes convencions de la sitcom.
El primer que s’ha de dir del seu spin-off, Cómo conocí a tu padre, és que realment no calia: ni la història original es prestava a fer-ho, ni el gènere té ara una implementació suficient com per atraure el públic que tenia abans. Però el pitjor de tot, ara que es pot veure la sèrie sencera a Disney Plus, és que per més que vulgui esmenar alguns detalls de l’original que ara resulten caducs, per més que busqui un humor diferent perquè està feta des de la perspectiva femenina, és més moralista, rància i encarcarada que el seu referent. Sense voler-ho, la sèrie s’acaba tornant un símptoma més que evident de la regressió de l’humor i de l’era que ens està tocant viure.
Del bon ritme i tocs irreverents del principi, la sèrie passa ràpidament a ser una repetició d’esquemes amb menys gràcia
Cómo conocí a tu padre comença amb certa gràcia i espurna. La protagonista, Sophie, explica al seu fill, en el futur, com va conèixer el seu pare l’any 2021, quan ella convivia amb un grup d’amics molt heterogenis. Entre festa i festa, entre enamoraments in desenganys, uns i altres provaven de ser feliços en un món en què les aplicacions de cites han desvirtuat tota relació sentimental. Tot plegat encara es torna més complicats quan els protagonistes descobreixen que, pel que fa a la vida en societat, tenen una irreprimible tendència a ficar-se en situacions completament absurdes. Del bon ritme i tocs irreverents del principi, la sèrie passa ràpidament a ser una repetició d’esquemes amb menys gràcia on tots els personatges responen a cànons tan previsibles com políticament correctes. Tampoc hi ajuda que els intèrprets tinguin molt més carisma que els de l’original: amb l’excepció de Hilary Duff, que s’ho pren amb molta professionalitat, la resta d’actriu i actors tendeixen a un histrionisme que acaba traient de la història i els seus gags.
