La bona adaptació

Guillermo del Toro s’ha convertit en un dels grans autors del cinema contemporani, però també s’ha de dir que la seva obra ha guanyat en pressupost i pretensions però, en canvi, ha perdut una mica aquell nervi dels seus primers anys. Hi ha qui preferirà La cumbre escarlata o El callejón de las almas perdidas perquè tenen més profunditat dramàtica i ganes de transcendir, però d’altres continuem preferint l’home que firmava productes tan dispars com Cronos, Mimic o Blade II. En tot cas, l’avantatge principal de la seva posició actual a la indústria nord-americana és que pot endegar projectes que fins no fa tant ningú s’hauria atrevit a finançar-li. Pinocho de Guillermo del Toro, que arriba avui a Netflix, és un d’ells. Aquesta nova adaptació del text de Carlo Collodi és una mirada molt personal a un dels relats més influents de literatura universal, i si bé en alguns moments torna a pecar d’un excés de barroquisme formal (el cineasta és amant de la sobrecàrrega visual, que a vegades juga a favor de la història i en d’altres ocasions no tant) en termes generals és una obra arriscada, complexa i molt suggeridora. Sigui com sigui, és una de les grans versions que s’han fet del conte, i encara guanya més si se la compara amb el desastre perpetrat per Robert Zemeckis a la pel·lícula estrenada fa uns pocs mesos a Disney Plus.

Aquest nou Pinocho explica la història sobradament coneguda: la del constructor de joguines que fa un nen de fusta i aquest cobra vida, però que en el seu trànsit cap a voler convertir-se en un infant de veritat descobrirà que el món és molt més hostil del que mai s’hauria pensat. La novetat resideix en els detalls, ja que el film no s’estalvia els passatges més foscos escrits per Collodi i les seves àcides reflexions socials, i a més és un musical molt particular, tot i que justament les cançons són el que acaba tenint menys interès de la funció. El millor d’aquesta versió és la seva animació stop-motion, una autèntica delícia visual que permet subratllar aspectes de la història que a d’altres adaptacions quedaven més desdibuixats i que regala moments realment astoradors. Pel que fa al planter de veus de la versió original, un dels grans atractius de la pel·lícula, hi trobem ni més ni menys que Ewan McGregor, David Bradley, Gregory Mann, Finn Wolfhard, Cate Blanchett, John Turturro, Ron Perlman, Tim Blake Nelson, Burn Gorman, Christoph Waltz i Tilda Swinton. La banda sonora original ve firmada pel gran Alexandre Desplat, que s’ha convertit en un dels compositors recurrents del cinema de Del Toro.