Hipòstasi de la tanatomimesi

El passat 19 de setembre ens deixava el filòsof Gianni Vattimo, un dels pensadors fonamentals a l’hora d’entendre (o copsar) l’esfondrament de la (post)modernitat i, de passada, de bona part de la metafísica occidental. Molt menys conegut que Zygmunt Bauman (potser pels seus orígens vinculats a la democràcia cristiana i els seus posteriors flirtejos amb el maoisme), el torinès no només va evitar la temptació reduccionista que implica tota metàfora publicitària (qui més qui menys creu saber amb precisió què significa «modernitat líquida») sinó que, als antípodes, es va limitar a constatar la feblesa inherent al nostre present hiperventilat. Doncs això: «modernitat líquida» (Bauman) vs «pensament feble» (Vattimo).

Sigui com sigui, i ja per atansar-nos lentament a la proposta d’Andres Siri, és important no confondre la necessitat d’un pensament (o d’un art) feble amb una debilitat de conviccions: la feblesa que ens ocupa és un símptoma i un lloc des d’on observar el món, però també és una reacció contra aquells discursos que pretenien saber-ho tot sobre el sentit de la història (il·lustrats, marxistes...) i, és clar, sobre la naturalesa de l’art (l’art ha de ser això o allò altre, ens deien fins no fa gaire). Ho explica molt bé el sociòleg Alessandro Dal Lago: la debilitat «descriu l’essència de la situació humana al món de la tècnica». Només des d’aquesta condició (i convicció) es pot parlar (o obrar) sense que cada paraula es degradi convertida en sentència. En última instància, «debilitat» —conclou el filòsof Ramon Alcoberro en un dels assajos compilats al seu magnífic web— seria, si es llegeix en positiu, «un sinònim de responsabilitat en l’era del nihilisme».

A banda del «Povera», que encaixaria a la perfecció en l’imaginari de Vattimo, l’art contemporani sovint ens regala exemples d’un procedir discret que evita refugiar-se rere la retòrica conceptual del comissari de torn i, al mateix temps, tendeix a minimitzar formats i recursos tecnològics o materials i, encara més important, aplaça el jo de l’artista i els mites (romàntics) de la creativitat ex nihilo i de la novetat radical. En aquest sentit, el títol escollit per Siri no pot ser més encertat: Phasma significa fantasma o aparició i, com a mínim des de la Grècia clàssica, és allò que persegueix, sense atrapar-ho mai, l’activitat artística. I és que, al darrere de tot plegat, bategaria amb força una qüestió atàvica però ben vigent com la que recollia José M. Cuesta Abad a propòsit de Klossowski (un altre imprescindible encara menys conegut que Vattimo): «Si, per un atzar (...) els fantasmes existeixen, i això fins a l’extrem de que la seva forma de ser es confongui del tot amb el de la nostra realitat, sobre la vida sencera recaurà aleshores la sospita de si no serà, ella mateixa, aparició, revenant, ombra desdoblada de quelcom que ha estat però que ha mort, potser de mil morts prèvies, abans de reaparèixer, un cop més, en cada incert aquí i ara».

L’art, vindria a recordar-nos l’Andres Siri, és amb prou feines una empremta, una petjada de llum, simple persistència retinal (la història de Ferdinand Plateau que Bernat Puigdollers explica al text del catàleg no té pèrdua) o, en termes filosòfics, la hipòstasi perenne de la tanatomimesi: «Com si la reanimació artificial de les coses en estat de rebuig —escriu Cuesta Abat a Clausuras— pretengués salvar periòdicament els fenòmens». Ras i curt: pur activisme.