Fer vida de jubilat, juntament amb viure a precari, a causa de fer obres, fa que passi algun temps més que l'habitual al cafè. Hi ajuda la possibilitat de trobar tertúlies on el futbol esta pràcticament desterrat o bé només s'ocupa de valoracions someres dels problemes del Barça (quasi, podríem dir, de "cultura general"). Tret això, queden preferentment com a tema de conversa la política, els afers locals i els records viscuts de poble (tots som de la tercera edat).
Les darreres eleccions han portat un nou motiu de xerrada i hom arriba a la conclusió, sobretot per la gent gran, que hem viscut altres èpoques, que queden encara punts amb dificultats per superar. Dins un escepticisme creixent sobre la política actual, quasi absolut (només la defensen els que hi són a dins), arribaria a uns comentaris globals influenciats pel saber popular.
Diuen que l'home es l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb la mateixa pedra. És una realitat, cada cop que hi ha eleccions. He presenciat moltes campanyes, si bé de la baixa categoria de la qual hem passat, no en recordo cap. Es va estrenar ja amb una precampanya pesada. La primera opinió que qualsevol espectador en pot treure de les moltes trifulgues entre uns i altres és que ens consideren als possibles electors com a persones amb un possible retard mental. Ho han convertit en un reality show.
Passant a la pròpia campanya, la realitat mostra una lluita entre partits, on els seus interessos predominen sobre els del país. En els candidats, a part de defensar el lloc, que és tan com conservar (o augmentar) el sou, es veuen poques intervencions amb un cert sentit d'estat. Promeses a dojo, a veure qui dóna més, que després veurem qui compleix i com ho fan. Agreujat pel fet que estem ja en una situació econòmica greu que uns, amb finalitat electoral, van valorar així i els altres, amb el mateix fi, dissimulen. No és d'estranyar que arribés el fantasma de l'abstenció i vot en blanc, que ha estat més alt a Catalunya, si bé va ser molt més petit del que semblava.
La campanya i precampanya van coincidir amb fets prou significatius, que malauradament passen desapercebuts. L'opinió publica està ja immunitzada. és una realitat com es predica una cosa i en fan una altra. Vegem uns petits detalls demostratius dels molts que succeiren en dies previs a les eleccions: El president del Parlament, amb un seguit important, fa un viatge a les Filipines, a fer què? És un petit exemple dels viatges abundants, totalment innecessaris, pagant-ho entre tots. Ara es comença a parlar clar dels nombrosos viatges a Frankfurt, en el fons un petit fracàs. El ministre (ara en funcions) de Justícia, un home de l'aparell del partit, un dels càrrecs més val valorats, es gasta una fortuna (que paguem tots) per millorar el pis on viu, propietat de l'Estat. Un grup de diputats de CiU absents fan perdre una votació sobre Kosovo. Col·legis caríssims per als fills i defensen l'ensenyament públic. Són petits exemples, i cada dia, per desgràcia, en surten de nous. Alhora Catalunya perd clarament pes econòmic. Infraestructures de tot tipus deficitàries. Baixa el sentit de país. Com deia més amunt, es defensa el partit, no el país.
Un altre apartat són les enquestes. Les que va donar TV3, a les vuit el dia de les eleccions, feien riure. Comparades amb els resultats reals és com comparar un ou amb una castanya. No llencin més els diners!
Passem als resultats. Assenyalaria, al meu entendre, dos punts fonamentals. Un és que Zapatero guanya les eleccions a Catalunya, a la resta de l'Estat pràcticament estan empatats. El motiu més directe és el desastre d'ERC, que porta el seu vot descontent al PSC. Paguen fonamentalment el nomenament de Montilla com a president.
L'altre punt important: la fòbia anti-PP, ben preparada pel PSC, seguida per tots els altres partits catalans, CiU inclosa, dóna un triomf aclaparant al PSC i les principals víctimes son els propis partits nacionalistes. Cal felicitar els dissenyadors de la campanya socialista: "Si no hi vas, ells tornen" ha fet el seu paper, enfront de la campanya independentista d'ERC i l'anodina de CiU. No tinc cap estima especial pels populars, per la seva actitud contra Catalunya, però ens hem passat de la ratlla. I que valorin el fet, tants cop repetit, que sense una major implantació a Catalunya, tindran molts problemes per governar. D'una manera, potser poc important, l'assassinat d'un exregidor socialista per ETA por haver influït en favor del PSOE, sobretot al País Basc.
És urgent que ERC s'ho faci mirar: un divorci, cada cop més important, entre les bases i els directius que frueixen del Govern amb tots els seus avantatges. Han pagat, sens cap dubte, el nomenament de Montilla com a president. Per això, molta gent ha cregut que val mes votar directament aquest darrer, o anar a l'abstenció. També s'ha de valorar que una part important de votant nacionalista, desenganyat d'ERC, ha cregut en un miracle, un possible nacionalisme socialista. El temps tindrà la paraula. El PSC, no li discuteixo les bones intencions inicials, no se'n sortirà a Madrid. Continuarà com un apèndix del PSOE i les primeres senyals ja surten: Els barons socialistes ja frenen el finançament de Catalunya i sembla que Andalusia serà la primera. I l'amic Bono de president del Congrés.
Passem al resultat de CiU: ha estat -no ens enganyem- un petit fracàs també. És urgent un replantejament de la Federació. Ara sembla volen anar a la via sobiranista, ans cal definir-la bé.
Com a nacionalista em preocupa el futur: Com a militant convergent, si se'ns consulta, no veig bé un pacte entre PSOE i CiU. Zapatero ens tornarà a enganyar com en l'Estatut. Aquest darrer, per ser president, ja en té prou amb el PNB (que ja ha anat a oferir-se als socialistes) i alguns altres grups minoritaris (BNG). Després, farà el que vulgui, enganyant a qui sigui, que es preparin els bascos. Per altre part, un pacte amb CiU pot portar, a llarg termini, problemes de cares al tripartit. També els sectors sobiranistes de CiU se senten marginats. Duran és un nacionalista "tebi", si el nacionalisme català l'han de defensar el PSC i ell, malament rai. En el fons tots dos pensen molt semblant. Una vegada més recordo la frase de Pla que de cares a Catalunya, no hi ha res més semblant a un espanyol d'esquerres que un espanyol de dretes. Si continua aquesta tendència, i la gent ho vol així, ens haurem d'acostumar a un nacionalisme "descafeïnat" que portarà nous greuges a Catalunya.
Penso que vénen mals moments per al catalanisme. Catalunya és vermella i un punt masoquista. Un govern que porta els desastres de rodalies i altres, surt guanyador com mai. Ajudat per un bipartidisme que alguns voldran tenyir de nacionalisme, i l'única finalitat del qual és neutralitzar els moviments catalanistes. I un altre avís, no ens fiem del PNB, ara menys que mai, van a la seva i s'ha acabat. Del BNG no cal ni parlar-ne, la "Galeusca" és només una excusa per anar a fer àpats.
Amb permís del lector, acabo amb un detall personal. Com molts preocupats pel futur de Catalunya, veiem com a poc a poc i en mans de tots els partits estatals es retallen subvencions i carreguem de competències sense suport econòmic. Volen "uniformitzar" el país, fent baixar Catalunya i pujar els altres. Quan el bon sentit indica que la millora del Estat ve per la inversa. En bona part a causa del que he comentat, la meva intenció era votar en blanc (gat escaldat, de l'aigua freda fuig), si bé a darrera hora vaig anar a votar, alarmat per l'augment del bipartidisme. Aquestes conclusions són les que he tret, pensant i xerrant, al voltant d'un cafè.
