Quan jo era petit (i III)

Aquella nit, la gent amb experiència dormia amb un ull obert i tenia tota l'atenció posada per si es notava algun senyal d'alarma. Però els que no havíem presenciat mai les conseqüències d'aquella anormal crescuda del nivell del riu dormíem com qualsevol altra nit.

De sobte es començaren a sentir xiulets d'alarma. Era el sereno que, atent al que se suposava podia passar, estigué alerta tota la nit i quan veié que la crescuda de les aigües havia esdevingut amenaçadora, amb la millor diligència s'afanyà a avisar el veïnatge.

Tot seguit es començaren a sentir enraonaments pel carrer, i la gent s'anava abocant a les finestres i sortien als balcons. Encara no havia apuntat la primera claror del dia, i l'enllumenat públic era molt pobre. Aquells que vivien o que tenien els seus establiments en les plantes baixes dels edificis s'afanyaven a pujar pertinences i mercaderies als pisos alts. En aquella època la major part dels botiguers tenien el seu habitatge en un pis del mateix edifici on radicava l'establiment comercial. La situació era més difícil pels que tenien la cuina i el menjador al dar?rere de la pròpia botiga.

Tots els veïns ajudaven a salvar el que es podia. En aquestes ocasions es demostrava el bon veinatge i el valor de l'ajuda mútua.

Jo aleshores devia tenir uns deu anys. Per a mi tot allò era una gran novetat. Ja havia sentit parlar que Girona s'havia vist afectada periòdicament per aquestes calamitats; però no m'imaginava que allò que havia sentit contar com històries passades, en qualsevol moment podia tornar a fer-se realitat. La impressió que em va causar aquell esdeveniment és per recordar-se tota la vida. Posteriorment he viscut moltes altres inundacions, algunes molt més cruentes que aquella que per a mi era la primera. Però la sensació que aquella em va causar no s'ha repetit més amb la mateixa intensitat.

Aquell despertar sobtat. Els tocs d'alarma i el xivarri al carrer. La invasió de les aigües amb nocturnitat i traïdoria. Tot allò va ser molt impactant. Si mirava el carrer veia com l'aigua sortia pels embornals i s'anava escampant mentre pujava el seu nivell. Començava a entrar en els baixos de les cases situades en els llocs menys elevats, i contínuament anava augmentant la seva agressivitat. La ?inundació dels locals primer es podia amidar a pams, més tard ja sobrepassà el metre. A les escales es podia comprovar que l'aigua s'anava enfilant fins al primer graó, el segon, el tercerÉ

Si mirava pel cantó del riu comprovava que el nivell de l'aigua s'anava acostant al de les galeries. Una referència eren els elements ar?quitectònics del pont de Pedra. Primer es veia que ja cobria la base dels pilars. Després s'acostava als cercles decoratius dels arcs. S'espe?culava si podria arribar a cegar les arcades, cosa que no ha passat mai.

L'aigua circulava impetuosament; el seu color era terrós; arrossegava troncs, branques i algun arbre petit sencer, i alguns cossos d'animals que havia agafat desprevinguts. Aquell corrent furiós i sorollós feia feredat de veure i de sentir. La gent experimentada deia que mentre el riu corrés bé el perill no seria tan gran. Era senyal que el Ter no havia crescut prou per embotir l'Onyar. El pitjor era quan l'Onyar en lloc de circular a bon ritme quedava paralitzat o fins i tot es movia en sentit contrari.

La majoria dels habitants de la zo?na inundada, quan s'havia salvat el que s'havia pogut de les plantes baixes, es passaven el temps al balcó o a les finestres, pendents de qualsevol alteració del nivell de l'aigua.

En aquell temps ningú disposava de nevera per conservar el menjar, i tenir-ne en reserva. Es comprava al dia. En quedar aïllats es creava un problema d'abastiment. Un xicot que vivia a la plaça del Mercadal s'havia construït una petita barca per practicar l'esport els dies festius. En aquella ocasió aquell noi posà el seu enginy al servei dels veïns afectats per l'aiguat. Des dels balcons la gent li feien encàrrecs i ell anava a fer la compra a botigues on l'aigua no havia arribat. Amb un cistell lligat a una corda, les provisions de pa, llet o verdures anaven accedint a les cases dels que havien fet la comanda.

L'interrogant radicava en la durada que podia tenir aquell aïllament. Els que no ho havíem vist mai temíem que allò pogués resultar indefinit. Els més experimentats ja sabien que no podia durar gaire més d'un dia. Per a a?quests el més preocupant era comprovar com hauria quedat el que s'havia inundat, quan les aigües s'haguessin retirat. I la quantia de les pèrdues que s'haurien produït.

Totes les converses giraven entorn dels aiguats que es recordaven. Fins on havia arribat l'altura de les aigües, quins estralls havien ocasionat. Si hi havia hagut víctimes humanesÉ

En un moment donat començaven a brandar les campanes de la Ca?tedral. El seu so semblava més trist que de costum. Alguns ja sabien que no es tractava d'un toc d'alar?ma, sinó que anunciaven que a la seu s'exposava el Santíssim i els que podien hi acudien per implorar la fi d'aquella malvestat i perquè no es produissin víctimes humanes.

Aquell dia era dissabte. Una se?nyo?ra que habitava una de les cases afectades, trucà a un pis del mateix replà per fer una consulta que la preocupava molt. Si l'endemà encara no era possible sortir de casa i per tant no podria anar a Missa, se n'hauria de confessar?

A mitja tarda del mateix dia parà de ploure i el nivell de l'aigua començà a baixar. Es produí una gran sensació d'alleujament. Però quan el pitjor hagué passat es ?començaren a comprovar les conseqüències. Era el moment de la gran ?feinada per netejar les botigues, plenes de fang i d'humitat. Llençar o mirar d'arranjar el que s'havia ?malmès. Els soterranis havien ?quedat plens d'aigua i s'hagueren ?d'emprar bombes per aliminar-la.

Els gironins que habitaven les zones no inundades recorrien amb curiositat els llocs afectats. L'ambient que es vivia a tota la ciutat no era pas el dels dies normals. Però l'endemà tornava a sortir el sol. Desprès s'empendria el quefer de cada dia i a esperar que tardés el més possible un altre episodi de generositat dels núvols, i de crescuda del nivell del riu.

Com tantes coses de les que passaven quan jo era petit, sembla que ara s'han acabat també les hores d'angoixa com ho eren aquelles per a molts gironins.

* Cronista Oficial de la Ciutat de Girona