La famosa inspecció de la nostra administració de justícia va llançar un resultat inquietant: els funcionaris treballen però ho fan en un medi caòtic, obstruït, amb mitjans i personal insuficients i falta de connexió entre les diverses bases de dades, pesi a les increïbles ofertes de les empreses d'informàtica. Si tot això els sembla espantós -i potser ho sigui- procurin no assabentar-se de com funciona la diplomàcia, Nacions Unides o els serveis secrets d'Itàlia. La justícia és del Cel.
Aquesta justícia resplendeix quan es tracta d'engabiar xoriços, artistes del tocomocho, lladres de bestiar (el bestiar deixa moltes pistes, és el que té) i venjadors banyegats en el seu honor amb una ferida profunda a l'altura de l'engonal. Però no sembla que la justícia moderna i per a tots (com diu la Constitució dels EUA) sigui l'objectiu d'aquests o dels d'abans. Per començar entenen la immunitat parlamentària (que protegeix la llibertat de paraula) com a blindatge enfront de qualsevol acció judicial, encara que estigui relacionada amb l'abús de nens o el tràfic de cocaïna. Tampoc tenen empatx a incloure en les seves llistes electorals a campions del suborn -ja condemnats- ni a padrins imputats gairebé tantes vegades com Berlusconi. Si la justícia atrapa, de miracle, un lladre de monges o un contractista d'assassins a sou, es postula la seva llibertat amb la recollida de firmes o s'organitzen romeries a favor del pistoler.
No parlo de la compassió pel reu, sempre útil i digna, sinó a la voluntat de torçar la justícia amb accions avantatgistes, jugades de privilegi o amenaces en quadrilla. La penúltima ficció va ser la dels jutjats contra la violència de gènere. Ja hi havia moltes lleis contra el maltractador: el que feia falta era diners per a polseres i mòbils, per a cases d'acollida i identitats, treballs i domicilis nous. Per a jutges, oficials i ordinadors.
