L'amic invisible

Corria l'any 1976, jo tenia 23 anys i ell 38. Vaig entrar en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Al fons del saló grups d'extrema dreta amb pancartes contra qui anava a prendre possessió com a alcalde de la ciutat. Eren els mateixos que mesos abans havien llançat un còctel Molotov al despatx de Socías Humbert, que, a l'estiu de 1975, va ser cessat com a delegat provincial de Sindicats per autoritzar la difusió d'una declaració del sindicat de periodistes en solidaritat amb Huertas Clavería, que anava a ser jutjat en consell de guerra.

Tot i els crits de l'extrema dreta, Socías no va ordenar desallotjar-los. Van poder gaudir de la llibertat d'expressió que ells negaven als altres. Un cop va prendre possessió va fer-me avisar que anés al seu despatx. Van ser tan sols uns minuts per demanar-me (jo era sindicalista antifranquista) que li organitzés una reunió amb el PSUC, el partit dels comunistes catalans, llavors il·legal. I aquesta va ser la primera actuació del primer alcalde de la Monarquia, que és el ?mateix que dir, de l'alcalde de la transició a la democràcia. El rei Juan Carlos va ?nomenar un democratacristià alcalde de Madrid, i un socialdemòcrata alcalde de Barcelona.

Pocs dies després Miguel Núñez i Jordi Borja, en representació del PSUC de ?Barcelona, i l'alcalde Socías, es veien en el seu despatx d'advocat. Ell va venir amb ?cotxe oficial, acompanyat d'escorta i servei de protocol, per donar a la trobada un caràcter públic; en absolut clandestí. El PSUC i l'alcalde van estar d'acord en tot el que parlaren. Van segellar un compromís per fer junts el camí que ens duria a la democràcia.

El seu paper com a alcalde de Barcelona fou decisiu: obrí l'ajuntament a les forces democràtiques; va recuperar el carrer per a la festa ciutadana; les associacions de veïns tingueren l'estatut d'interlocutores autoritzades; va comprar molt terreny, que va permetre als ajuntaments democràtics construir equipaments públics; fou el primer a proposar Barcelona com a seu olímpica per possibilitar així la transformació de la ciutatÉ

Però de la part que menys es parla és la que va ocupar en el sindicalisme. Sense ell, la primera vaga general del Baix Llobregat, el 1974, hauria estat altra cosa (potser una escabetxada sindical) o potser no s'hagués produït.

Al començament de la vaga va convocar als representants dels treballadors en el seu despatx. Abans d'iniciar la reunió va fer un apart amb mi i vam convenir un marc per al desenvolupament de la vaga que era el següent: manifestacions sí, però per les voreres i sense banderes vermelles; assemblees legals en el sindicat, sempre que només assistissin representants sindicals i pogués estar present el delegat de l'Organització Sindical; recollida de diners també, si qui ho feia era el president de la Unión de Tècnics i Treballadors (nom que rebia el gremi de treballadors). La veritat és que d'aquella trobada va néixer una llarga amistat que vam mantenir fins a la seva mort. Josep María Socías va ser conseqüent, fins i tot enmig de la vaga general vingué a Cornellà sense escorta a reunir-se amb tots els treballadors d'ELSA i escoltar respectuosament el parer de l'assemblea. Va ser un moment carregat d'emoció.

Em diu la seva filla que potser acaben publicant les seves memòries; que va deixar escrites. Tant de bo sigui així!