En el passat, el sindicalisme era sinònim d'acció col·lectiva; avui queda, més aviat, circumscrit a alló que fan les direccions de cada organització sindical. Passem d'un sindicalisme que s'expressava coralment a un altre que té més a veure amb la informacionalitat, encara que a empentes i rodolons.

Els Pactes de la Moncloa de 1977, van marcar la primera gran inflexió. El sindicalisme, que sortia de la il·legalitat, va posar per davant l'interès general, i renoi si ho va aconseguir: la inflació es va reduir de prop del 30 al 24%. Aleshores, els treballadors fan sacrificis econòmics, a canvi de millores socials. Potser, l'espanyola, sigui l'única classe obrera del món que, enmig d'una duríssima crisi econòmica, va prioritzar la construcció de la democràcia com a millor eina per recuperar una economia malmesa, encara sabent que cada dia es perdien milers de llocs de treball. A Barcelona, per posar un exemple, la taxa d'ocupació, en nombre absolut de llocs de treball coberts, no va tornar a ser la mateixa fins a l'any 2000.

A diferència d'ara, per aquell temps la classe treballadora tenia un objectiu: la democràcia. Els sindicats i els partits polítics eren espais de fraternitat. I la meta social era clara: construir l'Estat de benestar en una democràcia segura i participativa. I els objectius es van conquerir.

Però amb el canvi de segle hi ha hagut, també, un canvi de societat. Un canvi que requereix més imaginació que la que vam tenir amb els Pactes de la Moncloa. Hem passat de l'era industrial a l'era informacional. En el passat el taylorisme i el fordisme, on la persona no comptava i solament valia com a eina productiva. Ara existeix la possibilitat contrària, en la societat informacional té un gran paper la possibilitat que la persona aporti les seves idees per millorar el treball.

A França, l'informe Grignard està donant molt a parlar. Va en la línia que refereixo. Apunta els reptes del sindicalisme actual i presidirà el gran debat del congrés de la CFDT el 2010 a Tours.

El sindicalisme ha d'adaptar les seves estructures tayloristes-fordistes a l'era digital; saber representar la globalitat a més de les branques de producció; i ser autònoms de debò, no només independents.

Si, adaptar les seves estructures tayloristes-fordistes a l'era digital, ja que continuen organitzats per rams de producció en una mimesi del que és l'organització industrial capitalista, una estructuració que cada dia perd espai a favor del sector serveis i dels treballadors autònoms.

Saber representar la globalitat a més de les branques de producció, especialment als treballadors que encara no s'han incorporat al mercat de treball o que ja n'han estat expulsats, concertant acords que garanteixin els mitjans socials suficients per a qualsevol ciutadà.

I ser autònoms de debò. No n'hi ha prou d'independitzar-se dels partits polítics, que ja ha estat un gran pas, ja que han deixat de ser, els sindicats, la seva fidel infanteria. Es tracta, a més, de tenir un discurs social propi, capaç de formar part de la consciència col·lectiva i de ser útil per avançar cap a una societat equitativa, on la llibertat, l'equitat i la solidaritat siguin tres valors en un i, aquest un, indivisible.

A Catalunya, com a Espanya, ja toca afrontar el debat de cara.