Acostumo cada tardor a publicar un text sobre bolets. Algun any he dedicat l'article a un de concret, l'ou de reig, la sabatera, el cep o ciureny i altres anys als bolets en general procurant sempre enllaçar l'escrit amb el massís del Montseny que en aquest període esclata en colors i exhibeix tota la seva bellesa botànica. Un Montseny tan a prop i massa desconegut per molts gironins que confessen no haver-hi estat mai. Res més relaxant que contemplar en silenci la varietat cromàtica de les fagedes tardorals.
L'excepcionalitat d'un bolet o d'un fong, com la tòfona, depèn de molts factors. Un bolet en determinada comarca està adornat d'un prestigi que li és negat en altres. També hi contribueix en la raresa qualitativa la climatologia i la flora, com les substàncies alimentàries que troba el bolet en el subsòl que afavoreixen la seva bondat gustativa o aromàtica. Un rovelló aquós del Pirineu no té res a veure amb un rovelló carnós del litoral gironí o de les pinedes de la Selva, del Pla de l'Estany i de l'Empordà. També fa excepcional un bolet la seva pròpia escassetat i raresa, com succeeix amb les sabateres o les múrgules que en ser poc abundoses les desitgem més. S'idealitza el que està lluny o és infreqüent, en canvi al més quotidià i habitual no se li dóna impòrtancia perquè no exigeix cap esforç; aquesta és una raó per la qual a voltes som injustos amb persones que són al nostre costat, que ens són accessibles i igual passa amb els bolets. Els ceps i ciurenys i les lleteroles (en certa manera també els rossinyols) poc valor tenien al meu poble, Arbúcies, en canvi al Maresme les lleteroles són molt buscades. Respecte als ciurenys, tan abundosos a la fageda, eren menyspreats, només se'n collien quan no es trobava res més, per altra banda no es conexia cap tractament culinari per fer-los bons comestibles i tampoc ningú es prenia la molèstia d'assecar-los o de conservar-los amb oli.
Els bolets també en determinades èpoques han estat considerats, per néixer en el subsòl, una aproximaxió a l'infern (l'infern i les forces del mal viuen sota la terra en contraposicó a l'alt cel diví i angelical). La tòfona va ser perseguida i es va prohibir consumir-ne en tota l'edat mitjana perquè la van considerar un fruit del diable pel seu valor afrodisíac, igual sort van seguir altres bolets. Durant el període inquisitorial van ser percebuts com elements perturbadors, per la toxicitat d'alguns, culpables de la vida disbauxada de les bruixes i de la gent del camp. Els egipcis ja la degustaven, tanmateix els grans consumidors foren els romans que es tornaven bojos per menjar la tòfona blanca (tuber magnatum) del Piemont, actualment un quilo oscil·la entre els 4.000 i 5.000 euros; un servidor no l'ha tastada mai. La tòfona negra, coneguda com a tòfona del Perigord, per primera vegada la vaig tastar l'any passat, preparada per en Josep Mercader del Motel de Figueres, magnífic restaurador, i el gust intens de terra, lleugerement amarg, m'acompanyà tota la tarda. Les que venen en pots no valen gustativament res. Crec que la tòfona, juntament amb els ous de reig i les angules constituexen les menges més exquisides, tanmateix reconec que unes sardines grasses a la brassa, un tall de bacallà ben cuit, la carn del perol, la botifarra negra torrada al foc, un llesca de pa acabat de fer amb sal i oli amb un bon formatge o fuet de la matança, en segons quines circumstàncies adquireixen un valor extraordinari, excepcional.
He anat a caçar bolets amb excel·lents boletaires i mai no n'he trobat; ells en lloc de portar-me a les boleteres el que feien era espetegar i anar a llocs sense voler, o passejar per espais ignots per esbrinar què hi crexia. Em prenien el pèl. Resultaven emperò uns grans conversadors i m'informaven de com era el món abans i com vivia la gent. Tots grans conservadors excepte un, en Met, home rude i malagradós, de poques paraules, que després de caminar moltes hores només va pronunciar tres frases; quan va tocar l'aigua d'una font amb la mà va dir: "Aquí hi vaig matar un porc senglar i l'aigua de la font té més bon gust que l'any passat", jo com que era jove i tímid i ell sorrut, no em vaig atrevir a preguntar-li res; al cap d'una hora va deixar caure una altra oració: "Fa anys en aquest lloc hi van matar un home; no s'hi fan bolets", i finalment va tancar la reflexió proclamant "anem per un mal viarany i ningú no n'ha de fer res que no n'haàgim trobat".
El Montseny, gràcies als microclimes i la varietat arbrada, és el territori on més classes de bolets es troben: els que néixen en llocs freds i humits de l'alta muntanya fins als del litoral; ara bé, si no queda ben moll per les pluges del mes d'agost, alguns no surten i es fa difícil omplir del tot el cistell. Aquest any hi he anat dos cops en erols poc explorats per molts boletaires i no he collit res. Ja és el segon any sense bolets. Sort que al mercat de Girona ens arriben ous de reig de Bulgària i ceps d'origen desconegut. Si en volem menjar haurem d'anar-los a buscar a la botiga.
