He escrit altres cops que governar és tenir solament una part del poder, en absolut majoritària. I al president Obama se li exigeix com si tot el poder del món estigués en les seves mans, i com si fos un Superman que en quatre dies pot batre a tots els malignes que se li oposen. Doncs no és així.

Els enemics que el volen liquidar són molts. Aquests dies he repassat la premsa de fora i se m'han posat els pèls de punta. Entenc, cada vegada més, que li hagin atorgat el premi Nobel de la Pau, és més que un suport de cara al futur, és premiar-lo per haver posat fi a una dècada de presidents bel·licistes als EUA.

Però, tants enemics té? Tants, i més. Els ultraconservadores li han declarat obertament la guerra. Les corporacions farmacèutiques i sanitàries, en general, també. L'acusen de ser socialista, no haver nascut en sòl americà, odiar els blancs i, des del seu premi Nobel, de ser l'ídol d'una Europa sense honor. Mentre Obama pronunciava un discurs davant el Congrés, va succeir quelcom inaudit i mai vist fins ara. Algú va cridar: "Vostè menteix!". Era el congressista Joe Wilson, que ben aviat va ser defensat per Rich Bolen, ni més ni menys que el president del Partit republicà a Lexington, un dels comtats més blancs i més a la dreta de Carolina del Sud.

A l'endemà de l'insult llançat pel seu amic, Bolen va tenir unes paraules que ens retornen als vells temps : "Wilson va cometre un acte de desobediència civil violant les regles del Congrés, però ho va fer per defensar una causa més gran, perpetuant així una llarga i orgullosa tradició de la política sudista". Al seu costat hi havia Bill Connor, candidat a governador adjunt, que va afegir: "Si abandonem aquest combat, acabarem sent esclaus".

Darrere de l'histerisme anti-Obama, trobem milionaris de l'Amèrica profunda i camarilles adinerades: per exemple els hereus de Fred Koch, l'industrial de Kansas que va ser un dels fundadors, el 1958, de la Juan Birch Society, agrupació d'extrema dreta; o l'AHIP, lobby de 'assegurança de malaltia. També molts mitjans de comunicació que redimensionant l'agitació, assumeixen un paper nou i central: les ràdios conservadores, els talk-shows de les cadenes per cable i els blogs adquireixen legitimitat davant el gran públic, així com grans cadenes com la Fox, a la qual la Casa Blanca ha vetat per entrevistar el president, davant la virulència dels seus atacs. No oblidem que va ser l'extrema dreta qui va donar suport a Richard Nixon fins a alçar-lo a la presidència i que, quan va decidir acabar la guerra de Vietnam i es va apartar de l'extrema dreta, va ser aquesta qui va muntar les filtracions del cas Watergate al Washington Post fins aconseguir que saltés de la presidència dels EUA: el gola profunda era un agent de l'FBI lligat a aquesta extrema dreta.

En resum: diverses radicalitzacions confluint alhora. Els sectors sudistes, que no admeten que un negre governi el seu país; les grans corporacions sanitàries, que temen que disminueixi el seu negoci si s'universaliza el dret a la sanitat. La indústria militar, que tem un reflux en la despesa bèl·lica. Els ressorts que en el Pentàgon, l'FBI (aquí menys) i a la CIA tenen tots ells. I uns mitjans de comunicació que agiten amb força la defensa de tots aquests ?interesos fent-los confluir a l'uníson.