Escriure una carta suposava, temps enrere, tot un acte de consideració cap a la persona que havia de rebre-la: utilitzar un paper adient, escriure unes paraules pensades i reflexionades, plegar amb cura el text escrit, posar-lo dins el sobre, enganxar el segell, dur-lo a correusÉ Era un acte gairebé màgic. Allò que havies escrit arribaria al seu destinatari. I les cartes eren un objecte esperat i, sovint, curosament guardat. En tot aquest procés hi tenia un paper important el carter. Era un personatge integrat al barri. Recordo com el senyor Castaño, carter del nostre veïnat, en aparèixer per la cantonada, ja començava a pregonar la seva irrupcióÉ "Cartero", cridava. I hom s'afanava per saber si deixaria alguna carta a casa. L'home regirava el seu sarró de pell i, si hi havia sort, amb un ampli somriure, te la lliurava. Poques vegades utilitzava la bústia. La gent sortia al carrer quan el sentia arribar. I si no hi havia carta, amb un altre somriure et donava les seves esperances per l'endemà. Quan s'apropaven les festes de Nadal, feia dues passades al dia. La quantitat de felicitacions que ens enviaven li feien fer aquesta doble ronda. I justificava aquella targeta de felicitació de les festes amb què, sense paraules, demanava la propina nadalenca, "l'aguinaldo" I, en cas de carta urgent, acudia amb una vespa a dur-te la missiva. Es coneixia els noms dels veïns, les famílies i les seves vivències. Sovint, s'entretenia a xerrar amb algú de nosaltres per interessar-se pels nostres estudis, si festejàvem, etc. Les converses amb el carter sempre enriquien. Era una persona amb un ampli nombre de contactes arreu i una absoluta i professional discreció.
Avui, les coses han canviat. Els sistemes informàtics, el mail, han substituït la carta clàssica. La carta ha perdut aquell encant i ja no és objecte per guardar. Quan, a vegades, escric una carta, a mà, sempre rebo un agraïment. Però són fets puntuals. No s'estila. I les agències de repartiment, cada vegada més anònimes, també han allunyat els carters de les nostres cases. Per exemple, no conec el carter o cartera que passa per casa. La bústia ens separa. I els nostres horaris no coincideixen. He tingut, en canvi, la sort de conèixer la cartera del districte on tinc el despatx professional. Coneix també els meus horaris i està atenta si tinc un certificat. La veritat és que la vaig trobar a faltar quan va fer les vacancesÉ Això vol dir que, malgrat que les cartes rebudes han minvat enormement, és una persona que forma part del meu tarannà de cada dia, algú a qui saludar o fer-la petar (avui les presses condicionen el nostre temps). I m'ha fet pensar en com, de mica en mica, ens anem tancant en un món cada cop més egocèntric, pensant que ens realitzem com a persones davant l'ordinador.
