Entre les 150 millors universitats del món no n'hi ha cap d'espanyola, malgrat que la majoria de les salmantines són més antigues que els centres acadèmics que els han arrabassat les posicions d'honor. Per tant, l'alta educació pateix a Espanya un procés secular d'envelliment i empitjorament. Culpar del descrèdit acumulat els alumnes actuals -no estudien, atenen abans Belén Esteban que un catedràtic- és un argument pueril. La situació de l'ensenyament ha arribat a una paràlisi tan amenaçant que ha forçat els partits hegemònics a simular un pacte per l'educació. L'acord embarrancarà tan aviat com el PP posi l'accent en uns suposats principis inviolables, entossudiment que el PSOE aprofitarà per desfer-se del incòmode soci i mantenir les aules en la mediocritat.

Els partits es refugien en vaguetats, per eludir compromisos concrets com aconseguir que sengles universitats a Madrid i Catalunya -comunitats governades, respectivament, per PP i PSOE- aconsegueixen, en una data especificada, un lloc de capçalera en el palmarès mundial. Per això, el criteri d'excel·lència hauria de reemplaçar l'avui inalienable identitat, concebuda com un particularisme que atempta contra l'essència fins i tot etimològica d'universitats. La fórmula magistral d'aquesta institució educativa vindria concentrada en una hipotètica llei de Murthy, que representa "persones de diversos gèneres, nacionalitats, races i religions treballant junts en un ambient d'intensa competició i harmonia". Així defineix Narayana Murthy, el patriarca de l'auge espectacular de les tecnologies de la informació a l'Índia, la seva aspiració en crear des del no res el gegant Infosys.?

L'Índia és un subcontinent fins i tot més bigarrat que Espanya. L'educació comparada sol emfatitzar l'inevitable exemple de Google, amb els seus fundadors, Sergey Brin i Larry Page, contractant milers d'enginyers des del mateix bressol de les universitats més celebrades del planeta. No obstant això, els Estats Units juguen en una altra lliga, per la qual cosa resulta més pragmàtic -i educatiu- invocar un país per sota de la riquesa espanyola i que competeix favorablement en àrees que es consideraven un monopoli occidental. Així, no convé atribuir les lleis de Murthy, el príncep de l'externalització, a un fals espiritualisme inexportable. En una altra de les seves estipulacions s'aprèn que "confiem en Déu, però tota la resta han d'aportar dades".

De la mateixa manera que els economistes no són líders ideals d'una empresa -el fons de inversió infalible de dos premis Nobel d'economia féu fallida amb estrèpit-, tampoc els empresaris acumulen habitualment les credencials per teoritzar sobre la seva experiència o gestionar la política econòmica. No obstant això, Narayana Murthy ha articulat la seva trajectòria en un corpus legislatiu de conferenciant en la línia emèrita de George Soros. Alliberat del seu paper executiu a Infosys, el magnat indi propugna l'altruisme i defensa una concepció empresarial que no estarà tan encaminada a viure millor que els altres com a aconseguir que els altres visquin millor.?

El món escolta les lleis de Murthy perquè el seu autor s'expressa -una altra vegada la referència a Soros- des d'una òptica estrictament capitalista. De fet, tots dos tenen el valor i l'edat necessaris per retreure a la societat de mercat l'incompliment dels seus principis de transparència i responsabilitat o accountability. El sistema educatiu espanyol podria nodrir-se de les propostes de l'empresari de Bangalore, per alguna cosa és conseller de les universitats de Stanford, Harvard i Yale, totes aquestes per damunt de qualsevol institució espanyola.

Les lleis de Murthy són globals, i ja han estat aplicades a Espanya per catedràtics autòctons en una de les activitats més transparents i responsables, l'esport. Josep Guardiola, Luis Aragonés, Del Bosque, Toni Nadal-oncle de Rafael Nadal-Anna Tarrés-seleccionadora de l'equip nacional de natació sincronitzada- han obrat miracles amb joves espanyoles en edat universitària, suposadament ingovernables. És difícil que un sol dels entrenadors aconseguís explicar el seu mètode sense utilitzar la paraula disciplina, paraula que el patrimoni social emparenta avui amb Guantánamo. La universitat hauria d'inspirar-se en l'exemple d'aquests professors perquè "si volem progressar, hem d'escoltar i aprendre dels qui han funcionat millor que nosaltres". És una altra llei de Murthy, sobre la humilitat i l'emulació. És clar que el secret no radica tant en les lleis com en la seva posada en pràctica.