Aquest 2010, any electoral a Catalunya, es presenta carregat d'incerteses no sols pel que fa als propers comicis si no per la situació general del país i per les noves expectatives que s'han obert en els darrers mesos. Immers el país en una crisi i una recessió tan persistents que han tornat a atorgar vigència a l'acudit de Jaume Perich dels anys 70 -Què faria Espanya en el món de les estadístiques si no existissin ni Grècia ni Portugal?- aquest primer semestre és encarat pels catalans amb una sèrie de dubtes i incògnites sobre la relació que s'ha de mantenir a partir d'ara amb el govern de Madrid. Pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, els habitants d'aquestes terres mil·lenàries encara ens preguntem què som i cap a on volem anar.
Si ens mirem les enquestes que periòdicament publiquen els mitjans de comunicació, encara tenim problemes d'identitat: Hi ha els que es consideren únicament espanyols, els que se senten catalans però també espanyols i els que només s'identifiquen amb Catalunya. Tot això amb els matisos i les apreciacions que es vulguin fer: Més catalans que espanyols, per exemple... Si el nostre país fos una persona i anés al psiquiatra ja li hauria diagnosticat, després d'unes quantes sessions, un problema greu de personalitat múltiple. Aquest fet no deixa de representar un inconvenient molt gros, perquè quan es parla amb algú o es negocia alguna cosa mai se sap quina és la faceta que sortirà, quin tarannà finalment s'imposarà sobre els altres per decidir quin serà el nostre futur.
I això ens porta a un embolic encara més dramàtic: Si no sabem ben bé qui som, com podrem determinar cap a on anem? El dret a decidir el tenim, d'acord, però quines són les opcions? Sembla que la via estatutària està esgotada, tot i que alguns partits no s'atreveixin a donar-li la extremaunció. El federalisme no se sap si ha existit alguna vegada a les ments dels dirigents del PSOE. És més, a Espanya no hi hagut mai períodes una mica llargs de democràcia i en aquest que estem, en cap moment s'ha abordat amb seriositat el problema català. Hem de tirar pel dret i proclamar la independència, tot i que a Catalunya no hi ha precedents? Amb l'independentisme domesticat d'Esquerra? Amb el reagrupament disgregat de Carretero? Amb una persona que pensa que perquè ha presidit el Barça això ja li dóna l'experiència suficient per arribar a la Generalitat? Com a Hamlet, més preguntes que respostes, més dubtes que concrecions.
