La gestió desastrosa de la segona edició del tripartit al capdavant de la Generalitat és una broma si la comparem amb l'efecte devastador que estan tenint les decisions de l'equip de Jordi Hereu a l'Ajuntament de Barcelona. El país està perdent a una velocitat de vertigen el prestigi que havia aconseguit (merescudament) al llarg de dècades d'esforç, treball i constància. El gran mèrit d'aquesta consideració positiva del passat no era dels polítics, sinó d'uns agents econòmics, socials i culturals que, ara per ara, estan bloquejats. I enmig d'aquest panorama preocupant, trobem una capital convertida en una suma de parcs temàtics: del comiat de solter/a, de l'abandonament veïnal i de l'excentricitat desesperada (les olimpíades d'hivern, la consulta sobre la nova Diagonal, etc.). Amb una mica més d'astúcia, Girona podria haver-se aprofitat del desconcert barceloní. És cert que ningú s'ha d'alegrar de les desgràcies alienes, però ja que hi sónÉ En qualsevol cas, no ha estat així. La més llesta, en aquesta ocasió, ha estat Lleida. Gràcies a equipaments com l'aeroport d'Alguaire o el Palau de Congressos La Llotja s'està convertint en una ciutat més moderna, atractiva i prometedora que les altres capitals de demarcació.
